No sé si deu ser cosa meva, però darrerament sentia tot de gent que deia que això del procés d’independència anava de baixa. Comentaven que sí, que al principi tot era molt bonic, i després de la manifestació de l’11 de Setembre semblava que tot plegat hauria de ser cosa de quatre dies. Però el temps ha anat passant, no hi ha novetats tangibles i ara comencen a creure que allò era foc d’encenalls. A Madrid ens (mal)tracten com sempre han fet, amb aquella actitud que oscil·la entre la displicència i la bel·ligerància. I aquí, a casa, no hi ha gaire res de nou. Una administració financerament ofegada. Una societat torturada per l’atur i les privacions. Una llengua constantment agredida. I vet aquí molts dels que s’ho creien ara potser ja no s’ho creuen tant. Tot això, diuen.
Si alguna característica ens distingeix particularment als catalans és la dèria constant d’apedregar-nos la teulada. Ho fem amb constància i regularitat, com si donéssim compliment a un fat històric o a una obligació inherent a la nostra condició. I potser que ja va essent hora de canviar d’actitud.
Per tal de fer-ho, potser serà útil tenir en compte unes quantes coses. La primera, que hi ha una ofensiva perfectament organitzada per a impedir que Catalunya accedeixi a la condició d’estat. Ultra les accions que es despleguen des de l’administració espanyola (les confessables i les que no ho són), els mitjans de comunicació de la caverna també s’apunten al mateix objectiu. La segona, que a la vida política del nostre país hi ha determinades formacions que tenen com a propòsit principal, i gairebé únic, el d’impedir l’emancipació. I per aconseguir-ho utilitzen tots els mitjans al seu abast. Tots. No se’n deixen ni un. Independentment de la seva consistència moral o ètica. La tercera, que, conscient del seu creixent desprestigi arreu d’Europa, el govern espanyol ha emprès una campanya diplomàtica dirigida a encomanar a les cancelleries del continent la convicció que el trencament de la (seva) unitat nacional és un acte reprensible, mereixedor de les penes de l’infern. I la quarta, en fi, que les agressions de què és objecte la nostra llengua responen a la voluntat de trencar-ne la unitat, perquè els que perpetren aquestes mesures contràries a la ciència i a la civilització saben que la llengua és el nervi del país i que, colpejant-la a l’Aragó, a les Illes o al País Valencià, ens colpegen a nosaltres. De la llei Wert potser que en parlem un altre dia.
Tinguem en compte tot això a l’hora d’avaluar correctament la situació. I valorem també el fet que de la independència se n’ha de parlar molt, sí, però s’hi ha de treballar molt més. Tot sovint, en silenci, sense fer soroll ni sortir als diaris. El camí és llarg, i toparem amb molts entrebancs; d’això ens cal ser-ne conscients. Si algú va arribar a creure que això seria fàcil era un ingenu o no estava prou ben informat.
Així doncs: no afluixem. No caiguem en el desànim o en la indiferència, perquè ens queda un bon tros fins que arribem a Ítaca. Mentrestant, potser que, enlloc de lamentar-nos perquè sembla com si ens haguéssim aturat, potser que ens acabem de posar en marxa. El 1734 es va publicar a Barcelona un opuscle titulat Via fora els adormits, que reivindicava el retorn de les llibertats arrabassades vint anys abans, i la restitució de la integritat territorial trencada el 1640 amb la cessió de la Catalunya Nord a França. Reclamava, també, la constitució d’un domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure, per la qual cosa es tracta d’un document que, malgrat el temps que ha passat, continua tenint una notable vigència. Com també la té el títol. No ens queixem pel que no passa i fem que passi. Via fora els adormits.
Per Octavi Despuig / Notari
