Arriben els ecos del Parlament. L’estàtua del desconsol continua allà davant, al mig de l’estany; ni el vent li sap moure un plec o un floc de cabell. És la veu d’en Ca Matxu, oposant-se a la voluntat sobirana dels catalans: ha dit que res no canviarà en cent mil anys. Que deuen ser només un sospir per a l’eternitat. La gent ha quedat estupefacta i pregunta: realment els castellans creuen que la seva Espanya encara hi serà?
El president Mas ha estat a l’altura i li ha contestat que espera que no ens castiguin tant de temps. També l’ha avisat que il·legalitzar les eleccions seria molt gros. Per què… quina altra manera té el castellanisme per impedir la sabuda i envers ell contrària voluntat dels catalans? Si gosessin fer aquesta malvestat, no cal ser endeví per veure el que es trobaran: la gent no anirà a votar els partits o llistes. La resposta del poble català – i no cal ser un linx per a veure-ho– serà la de dipositar milions de paperetes que diguin “Independència”.
El nostre destí es reinicia després de la votació: només de nosaltres dependrem. En cas que el poder colonial que ens sotmet no ho accepti i vulgui fer de les seves, també dependrà del nostre saber fer. Massa gent els ha perdut la por i ens resulten massa cars i enfarfegosos. Els castellanistes potser la volen fer massa grossa, però els catalans la farem encara més gran i el desconsol s’acabarà.
