Fa molts anys que els espanyols van decidir que això de l’autonomia, el gran parany amb el qual havien aconseguit aturar-nos el 1977, s’havia acabat. Suposo que l’inici de la fi de tot plegat va ser l’entrada d’aquell senyor de bigoti disparant al sostre del Congreso el febrer de 1981. I que la primera fase de tot plegat es va accelerar amb l’accés de José María Aznar al poder.
Diria que ara som en la fase II. La nostra resposta a la seva primera fase va ser la proposta d’Estatutet de 2006. El seu estrepitós fracàs va suposar la liquidació definitiva per part de l’Estat de qualsevol aspiració a un blindatge de les competències pròpies, a disposar d’un sistema de finançament digne i a un mínim d’inversió de l’Estat al nostre país. Des d’aleshores el procés d’anorreament en els tres fronts ha entrat en un nou nivell. En aquest moment, en el qual l’execució dels pressupostos en infraestructures se situa en valors propers a un terç del previst (que ja és molt inferior al nostre PIB i població) i l’ofec econòmic que ens aplica Espanya és tan descomunal que som una simple Gestoria que, a més, han fet entrat en suspensió de pagaments.
En aquesta fase II els pressupostos de la Generalitat són directament dictats des de Madrid i el Govern espanyol recupera les competències perdudes en els nivells que considera essencials per a la imposició del seu model nacional uniforme: la Llei d’Espanyolització, mal anomenada Llei Wert o LOMCE, és un cas paradigmàtic. Més enllà d’imposar un model lingüístic aliè al país i que els colonitzats paguin els estudis als colons, com fan sempre els bons supremacistes, la norma imposa un control dels continguts essencials de l’ensenyament pràcticament absolut per part de Madrid. Ens apropem, doncs, a la fase III del procés: la pura i simple suspensió de l’autonomia. Ens la trobarem, molt probablement, en el moment que nosaltres vulguem fer front a la fase II, mitjançant la convocatòria d’eleccions plebiscitàries, durant el primer semestre de l’any vinent.
A aquest punt i final de l’autonomia només podem respondre ja amb el trencament i això, com tothom sap, exigeix preparar a consciència, durant aquests mesos d’ofec que ens queden per a la gran batalla final, dos elements: el control del territori i el dels recursos fiscals dels ciutadans de Catalunya. I ens hem de posar molt de veres. Perquè ells tenen molt clar quin és el camí que s’han marcat.
Per Joan Granollacs / Gràcia
