Llegeixo un comentari en un fòrum sobre les conseqüències polítiques d’una imputació jurídica i que resumeix a la perfecció el rerefons del debat:”Jo imputaria tots els polítics, perquè el que no ha delinquit és perquè no ha pogut”. Lamentable.
Demanar responsabilitats sense més base que una imputació és una aberració jurídica i moral. Està molt més a prop del linxament que de l’ètica. Convertir la imputació en una arma letal en mans de qualsevol és autoritzar l’ús generalitzat d’explosius. Com va dir sobre aquest tema un jurista progressista: “doneu-me un mínim suport d’un mitjà de comunicació i en menys d’una legislatura faig dimitir a mig Congrés dels Diputats”.
Sacrificar innocents per castigar un culpable és una deformació moral, però la ràbia desfermada per la crisi fa que s’exigeixin execucions sumaríssimes a la plaça pública. El cas és que avui ja ningú no s’atreveix a negar carnassa a les feres i s’imposa la garrotada indiscriminada de la fúria col·lectiva agreujada.
Als jutjats, ja arxivades, s’amunteguen centenars d’imputacions que van acabar en no res. Bé, en no res no: en el desprestigi injust de moltes víctimes de la calúmnia política. En conec personalment algunes. Si totes les energies invertides en demonitzar una imputació es dirigissin a exigir rapidesa en la Justícia espanyola en la resolució dels casos, l’Estat i el Govern d’aquest Estat haurien fet un pas democràtic de gegant.
Per Martí Jonàs Aitort / notari
