Fa uns dies un amic m’explicava que li havien trucat per preguntar-li si ell estava a favor del SÍ-SÍ en la consulta del 9N. Un altre em deia que ell defensa el dret a decidir però, si es fa la consulta, votarà SÍ-NO. Hi ha també els que defensen el NO com resposta a si es vol que Catalunya sigui un Estat.
Coneguts personatges mediàtics diuen que la “desobediència no m’acaba d’agradar”. Altres que “no sóc partidari de les insurreccions”. Hi ha també qui diu que “cal tirar endavant la consulta del 9N peti qui peti”.
A les organitzacions polítiques passa el mateix, encara que predominen les que manifesten que “només estarem d’acord amb una consulta que tingui plenes garanties democràtiques”. Per això, el president Mas cada vegada aposta més per convocar unes eleccions plebiscitàries a les quals anirien junts CiU i ERC, la qual cosa no agrada els dirigents republicans. Sense cap dubte, i amb raó, aquest és el tema de debat al carrer.
Tothom s’ha oblidat del cas Palau, d’Urdangarín, de la família Pujol i de tants i tants casos de corrupció com hi ha a Catalunya i a l’Estat. Per no parlar de les retallades en educació, sanitat, serveis bàsics, de la pobresa (dos de cada deu catalans es troben en risc de pobresa i exclusió social), dels desnonaments (Catalunya és la comunitat que més desnonaments va patir durant l’any 2013, un 23% del total de l’Estat), de l’atur juvenil (l’Estat espanyol està al capdavant de tots els països europeus on els menors de 25 anys, un 53,8%, es troba a l’atur).
Per això és vergonyós i escandalós que els presidents Rajoy (PP) i Mas (CiU) continuïn amb el seu comportament provocador i mentider i no assumeixin la seva responsabilitat i acabin amb aquesta situació tan embolicada i kafkiana.
És cert que la responsabilitat major la té el president del Govern espanyol. Negar-se a negociar una sortida davant del clamor de la immensa majoria dels catalans només ens demostra la prepotència i la incapacitat política d’aquest maquiavèl·lic, sinistre i plasmàtic personatge.
Dit això, no és menys cert que també el nostre president juga amb foc. Les seves contradiccions, els seus silencis i els seus dubtes no fan més que generar confusió i alimentar l’ansietat i la por d’uns i altres.
Tan complicat és deixar que els catalans votin i així sortir de dubtes? Sobretot tenint en compte que, sigui quin sigui el resultat, s’ha de negociar amb el govern de l’Estat, ja que així no podem continuar. El millor de tot aquest procés és que el canvi no només és necessari, sinó imparable.
Difícilment una societat pot aguantar l’escandalós increment de les desigualtats, la inseguretat del futur, la ràbia continguda… Tard o d’hora la rebel·lió es farà inevitable.
La majoria de la societat catalana, pacíficament però amb contundència, ens està demostrant que la força de la voluntat popular està per damunt dels interessos partidistes, els victimismes i altres històries compartides pels partits sistèmics, responsables de la crisi que estem patim.
Possiblement només així aconseguirem una societat més justa i menys desigual. Ha arribat l’hora que la societat civil assumeixi la responsabilitat d’acabar amb els corruptes i recuperar el poder per aconseguir una veritable democràcia, econòmica, política, cultural i social.
