Barcelona, 1897. Fa 43 anys que les muralles van ser enderrocades i la capital catalana, ‘emulant’ l’expansió cap al Far West dels Estats Units, viu una efervescència urbanística personalitzada en el Pla Cerdà que ambiciona annexionar els municipis més propers. És la ciutat més poblada de la península –per davant de Madrid i Lisboa– amb mig milió d’ànimes que conviuen en un espai densament habitat. Però el 20 d’abril d’aquell any, ara fa 120 anys, les ànsies expansionistes es van fer realitat i Barcelona es va annexionar les viles de Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.
Tot de cop, la capital del Principat va guanyar 70.000 habitants i la seva superfície va créixer exponencialment. “El moment econòmic era favorable a l’agregació”, apunta l’historiador Albert Torras, el qual recorda que Barcelona “necessitava espai” i que, amb l’agregació de les viles, aquestes es van omplir de les fàbriques que no cabien al terme municipal barceloní. Però aquest no va ser l’únic argument econòmic.
La reclamació per part de les autoritats barcelonines d’annexionar-se els pobles que envoltaven el cap i casal venia de lluny. Vint anys abans, pels volts del 1876, l’Ajuntament va demanar-ho al govern estatal sorgit de la Restauració. Alguns dels principals arguments eren la voluntat de les autoritats barcelonines d’augmentar la recaptació d’impostos i que els nous carrers de l’Eixample ja limitaven, i fins i tot s’estenien, pel territori d’alguns dels pobles que volien engolir. “Barcelona no sol·licita que li concedeixin mitjans per engrandir-se: només reclama que es reconegui oficialment el fet notori que ja està engrandida”, reivindicaven representants del consistori al govern de Madrid, segons es va publicar al diari Dinastía l’abril del 1897. Madrid, per la seva banda, feia oïdes sordes al clam barceloní. I va seguir així fins que l’avinentesa política de finals del XIX va canviar-ho tot.
L’any 1895, els rebels independentistes cubans declaraven la guerra a la metròpoli. El govern espanyol, necessitat de diners, va començar a veure amb bons ulls l’agregació a Barcelona dels municipis del seu pla, on la pressió fiscal era molt més baixa que a la capital. Una oportunitat, tot plegat.
D’aquesta manera, Barcelona podria recaptar més impostos i contribuir a la guerra contra els cubans. Lluny quedaven ara les preteses pors de les elits de Madrid a les expectatives de capitalitat de Barcelona, un argument que Torras considera que no tenia “cap sentit”. “El que no volien era que Barcelona superés Madrid”, sosté. Sigui com sigui, l’agregació es va fer efectiva el 20 d’abril del 1897 mitjançant un Reial Decret de la reina Maria Cristina. La ciutat va rebre amb entusiasme la notícia, a diferència de bona part dels habitants dels municipis annexionats. Ja el 1889 van celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona en contra i, fins a l’últim minut, van intentar aturar la decisió. De fet, el mateix abril del 1897, una comissió formada per regidors dels pobles del pla va intentar reunir-se amb Antonio Cánovas, president espanyol del moment, sense èxit, segons va publicar La Vanguardia aquell 20 d’abril.
I què va quedar del passat independent d’aquells pobles, alguns d’ells mil·lenaris? El nom. “Es va establir que els pobles donessin nom als nous districtes”, explica l’historiador Jordi Petit.
120 anys després, Barcelona és de nou a la cruïlla d’una nova expansió. Diferents veus, com la de l’arquitecte Oriol Bohigas, ja apunten cap a l’àrea metropolitana. S’imaginen ciutats com l’Hospitalet esdevenint l’onzè districte? Pot semblar una bogeria, però no ho era també en el cas de Sants, Sant Martí o Gràcia? El temps ho dirà.
Gràcia: de segona ciutat del
país a districte de BarcelonaSi hi ha una zona de la ciutat amb un sentiment d’identitat fort i consolidat, aquesta és la Vila de Gràcia. Poblada des de principis del segle XVII, Gràcia va assolir el seu primer ajuntament independent el 1821 gràcies a la Constitució de Cadis, la qual donava llum verda als pobles amb més de 1.000 habitants a constituir-se en municipi sobirà.
Amb la caiguda en desgràcia d’aquella constitució, el 1823, Gràcia va perdre el seu consistori, però el va tornar a recuperar el 1850, basant-se en la carta magna del 1845.
LA SEGONA MÉS POBLADA
El 1850 la població de la vila superava els 13.000 habitants, una xifra que creixeria amb escreix els anys següents per la potent activitat industrial del municipi. I és que la vila aplegava fàbriques importants, com ara el Vapor Vilaregut o la de teixits elàstics de Miquel Matas.Abans de l’annexió a Barcelona, Gràcia tenia més de 60.000 habitants. D’aquesta manera, la Vila superava Reus, la ciutat que fins aleshores havia estat la segona de Catalunya en població.
El moviment contrari a l’agregació a la capital catalana era molt ampli. De fet, a la manifestació del 1889 pels carrers de Barcelona en contra de l’annexió, els representants graciencs encapçalaven la marxa, tal com narren les cròniques de l’època.
Hi havia membres del consistori i entitats històriques, com ara el Foment de Gràcia, els membres de la qual duien pancartes on es podia llegir “no volem ser agregats”. 120 anys després, aquell esperit segueix viu a la Vila.
