El comiat d’or d’Andrea Porta

“Quan l’àrbitra [Patricia Gómez] va xiular el final del matx, més que saltar o cridar, el que em va sortir de dins va ser obrir els braços, estirar-me a terra i plorar moltíssim. De seguida em van venir a abraçar ma germana, Pili Porta, i Carla Moyano. Sentia que les dues persones que més m’estimo de l’equip s’alegraven que la meva carrera acabés així”, comparteix, emocionada, Andrea Porta (Linyola, Lleida, 1990), l’eterna capitana del CE Europa.

A les 19.57 hores del dissabte 3 de juny, a la Ciudad Deportiva de Buñol i amb un empat contra el Levante UD B (2-2, després de l’1-0 de l’anada), la linyolenca va acomiadar-se oficialment del futbol amb l’ascens a la segona categoria estatal, Primera RFEF, i amb una celebració ja icònica: “No marxo per la porta gran, ho faig per l’Arc de Triomf, amb un segon ascens consecutiu. Estem normalitzant l’excel·lència en un club humil. El mèrit és doble perquè a Segona RFEF hi ha jugadores que cobren molta pasta i no és el nostre cas. Segur que som un dels cinc pressupostos més baixos”.

El camí per al CE Europa de Joan Bacardit no ha estat, ni de bon tros, idíl·lic. Porta té molt presents les tres derrotes consecutives contra l’Atlético de Madrid B (1-2), el Club Atlético Osasuna B (3-2) i el Real Madrid B (1-2). “En aquell moment vam pensar que potser no podíem aguantar la pressió de liderar el nostre grup sent debutants a la categoria. I si havíem de reformular l’objectiu? Hem superat totes les dificultats que hem patit”, reivindica.

Viatja a un altre moment compromès, al minut 68, quan va sortir al camp substituint Adriana Manau al partit de tornada contra el Levante UD B. Porta volia “sumar, ajudar i construir”, contribuir a revolucionar el matx, calmar, si calia, les companyes més nervioses, i marcar el gol decisiu. El rival dominava per 2-1 i la davantera confiava que es repetís el guió d’altres partits del curs, quan havien segellat o capgirat el marcador en els últims minuts.

Patricia Mascaró

“M’hauria alegrat que marqués qualsevol companya, però que ho fes Patricia Mascaró em va semblar una justícia poètica perquè també va sortir de la banqueta i ha passat un curs molt complicat com a futbolista [va començar la temporada al Granada CF]. S’ho mereix perquè és una gran esportista i persona”, celebra Porta.

El grup mai ha deixat de ser prudent, per molt que hagi estat qui liderés el Grup Nord de Segona RFEF més jornades (18). Deu en va ser segon i les dues primeres cites, i amb els mateixos punts que el líder, tercer. L’ascens directe se’ls va escapar perdent en la penúltima jornada per 1-0 contra l’Atlético de Madrid B. “Un cop molt dolorós. Sentia que la vida ens tenia preparat el camí del play-off per pujar, i així ha estat”, confessa.

L’èxit són també els missatges de felicitació de rivals que Porta ha rebut aquests dies. “M’omple molt que altres equips i esportistes ens admirin per la nostra humilitat. La força del vestidor és incalculable. La Nany [Victòria Haces], la coordinadora del femení, fitxa bones jugadores i bones persones. Som molt poc conegudes i unes pencaires infinites”, descriu, orgullosa, la capitana del CE Europa, que a poc a poc va assimilant la fita. Ja ha mirat quins seran els equips de Primera RFEF la pròxima temporada per plantejar-se a quins desplaçaments podria anar a veure l’equip.

Penja les botes enamorada per sempre del club on ha jugat les últimes deu temporades. Al segon curs ja tenia clar que volia retirar-se al Nou Sardenya. La seva germana Pili Porta i ella són les que porten més anys a l’equip i l’han vist créixer “en tots els sentits”. “El nostre departament de comunicació fa una feina excel·lent amb cròniques, fotos i vídeos tan emotius com el de l’anunci del meu comiat… Un material que fa i crea afició, i ens fa més properes, sobretot als jugadors i jugadores de la base de l’entitat”, agraeix l’entrevistada.

A la Ciudad Deportiva de Buñol, l’equip i l’afició desplaçada van tornar a fusionar-se, i es van deixar la gola. “Se’ns ocorrien cançons per a tot, i necessitàvem cantar ben fort per celebrar i treure’ns tota la tensió que acumulàvem”, recorda, divertida. En el viatge de tornada van parar a sopar a la mateixa àrea de servei que l’afició, que anava en un altre autocar: “Va ser un altre moment especial. Han estat la jugadora número 12 i ens han regalat energia i confiança. Sense el seu alè, per exemple, no hauríem remuntat contra el Viajes InterRías FF”. Porta tampoc oblidarà mai haver-se fet una foto multitudinària, en l’homenatge per l’ascens a l’Ajuntament de Gràcia, amb una immensa pancarta: “Andrea, eterna capitana”.

Coti x Coti

Cada cop que senti “no ho puc evitar, ja no sé com fer-ho… M’ha arribat a les mans un coti ben salsero, que ha mogut tot el mercat, no me’l puc treure del cap…”, la cançó Coti x Coti, de The Tyets, recordarà com és de màgic el vestidor del CE Europa. És la lletra favorita i de celebració de l’equip, i la primera que posen quan es canvien, abans de cada partit, perquè els dona sort. “Ens transmet molt bon rotllo. Ens estimem Coti x Coti abans que el primer equip del Barça. Elles s’han copiat de nosaltres, que sortim menys als mitjans”, bromeja.

El futbol ha estat la seva pissarra de vida o, directament, la seva vida. Hi ha après mil detalls, com la tolerància a la frustració, la importància del lideratge, el treball en equip o l’empatia, sobretot amb qui pitjor ho està passant. “El que et dona aquest esport no t’ho dona res. Et proporciona moments molt bons i molt dolents. Segur que gaudiré molt amb les noves generacions del club perquè hi ha jugadores impressionants i des de la base s’està fent una feina increïble”, assegura.

Ara, però, necessita desconnectar del seu estimat futbol i tornar a tenir més temps lliure i de lleure per conrear altres inquietuds i fer altres coses, com anar en bici, esquiar… “Vull fer el que em vingui de gust en aquell moment”, exposa.

El seu alumnat de sisè de Primària de l’Escola Catalònia li va demanar, entre llàgrimes, que no es retirés, i l’ha vingut a veure alguns partits perquè la consideren una referent dins i a fora de l’aula. “Tinc alumnes que ja són escapulats i escapulades, i és un orgull, igual que l’afecte que em regalen les seves famílies”, conclou, agraïda, Porta, que rep el que dona.