Més enllà dels gestos, que han estat molts, m’agradaria donar un cop d’ull als aspectes centrals que han marcat la política municipal de Barcelona en Comú, durant els seus primers dos anys de govern a la ciutat.
Transport públic
Les vagues a TMB estan sent la tònica, deixant de banda les promeses de transparència i justícia social fetes en campanya. En el cas de Metro i Autobusos, el govern Colau no ha fet neteja de la voluminosa llista de directius col·locats pel PSC i ICV.
La unió del Tram
Ada Colau i el seu govern donen suport a un projecte faraònic i de gran complexitat tècnica: la unió dels dos Trams per l’avinguda Diagonal. Aquest projecte, valorat inicialment en 200 milions d’euros, compta amb molt pocs suports tant entre els partits com entre els veïns i veïnes de la zona afectada.
Desnonaments
L’habitatge, que havia de ser la joia de la corona del govern, s’ha convertit, potser, en la decepció més gran. Segons el portaveu de la PAH, Carlos Macias, els desnonaments a la ciutat estan augmentant considerablement -8 i 10 diaris- i el problema de l’habitatge està entrant en una deriva perillosa. Els preus dels lloguers han augmentat de manera considerable i la gestió es dedica a intentar paralitzar l’activitat econòmica i posar sancions administratives sense oferir alternatives.
Govern amb el PSC-PSOE
Durant la campanya electoral BeC va humiliar públicament el PSC titllant els seus membres de lladres, corruptes i mafiosos. Actualment són els seus socis de govern i sembla que tots aquells insults i acusacions han desaparegut.
A més, durant la campanya electoral es va prometre una consulta a tots els barcelonins per saber si la ciutat s’havia d’adherir a l’AMI.
El projecte de les Superilles
El que havia de ser un espai de joc i passeig al mig del Poblenou ha acabat convertint-se en una font de queixes. El que havia de ser un gran projecte de ciutat ha resultat ser (per culpa d’una mala execució) un fracàs.
Ada Colau domina la comunicació i incorpora emocions i sentiments a la política. No obstant això, dos anys després, són incapaços de posar-se a treballar i atacar d’arrel els problemes de la ciutat -contaminació, reactivació econòmica, millora del transport públic, més espais verds, gentrificació–, però mantenen política de confrontació i de no-negociació amb actors importants de la ciutat, com ara els comerciants o l’oposició al consistori.
El govern municipal intenta dur a la pràctica la teoria econòmica del decreixement, impulsada entre d’altres pel filòsof Serge Latouche, que té com a idea principal disminuir de forma controlada i progressiva la producció. La seva aplicació està tenint l’efecte contrari: els grans propietaris d’hotels i pisos aprofiten la paralització de l’economia i de la creació d’oferta que han causat les polítiques de l’Ajuntament per apujar preus i especular de manera abusiva, causant un efecte diametralment oposat al pretès.
