Xavier Godàs

El llibre col·lectiu Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició (Carme Molinero i Pere Ysàs, Icària, 2010) és una interessant i molt rellevant contribució historiogràfica a la gènesi del moviment veïnal de les nostres ciutats.

La publicació situa l’emergència del fenomen polític veïnal en el context del gran increment de població a causa del moviment migratori entre 1950 i 1970, en el marc, fonamentalment, de la regió metropolitana de Barcelona. Són els anys del desenvolupisme i l’impacte urbà de grans contingents de població que es traslladaren a Catalunya per treballar i mirar de prosperar. Dues dècades en què, per exemple, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet van multiplicar per sis la seva població; vint anys llargs en què les famílies migrants, econòmicament precàries en el primer període del procés migratori, tenien greus dificultats d’allotjament donada la manca d’oferta immobiliària que absorbís les seves necessitats residencials. Primer el barraquisme i després la construcció deficient de polígons de gran verticalitat constitueixen l’escenari d’articulació del moviment veïnal.

El que interessa dels diferents capítols d’aquest llibre és com es va descabdellant l’organització del veïnat en les condicions precedentment exposades. Durant els anys seixanta s’inicia amb les protestes per les condicions materials de vida més immediates i urgents. És la realitat del suburbi, de les aglomeracions urbanes segregades de les ciutats on es vivia entre les condicions d’infrahabitatge, les deficiències constructives, la manca de serveis i les insuficiències de les infraestructures. És, també, el context en què es van perfilant agrupacions veïnals que forgen comunitat, espais de relació on diagnosticar les deficiències urbanes que malmetien les condicions de vida, en comparació amb altres indrets de la ciutat. Comunitats que es transmuten en estructures d’autoorganització popular i acció col·lectiva: les comissions de barri, els centres socials o les mateixes parròquies en la seva funció d’organització social comunitària. La conflictivitat apunta a les necessàries millores de la vida urbana: asfaltat de carrers i enllumenat públic, seguretat viària, clavegueram, espais recreatius i transport públic, entre altres.

La trajectòria del moviment veïnal no hauria estat possible sense les bases comunitàries forjades a cop de convivència

Al redós d’aquesta conflictivitat, el moviment veïnal va prenent la forma de les associacions de veïns que avui encara persisteixen en l’activitat dels barris. Són els anys setanta. Les reivindicacions accentuen la necessitat d’organitzar serveis públics d’accés universal, amb tres de fonamentals al capdavant dels propòsits del moviment: els de salut comunitària (els ambulatoris), els d’educació (llars d’infants i escoles) i els de mobilitat i connexió amb tota la ciutat (el transport públic). També pren relleu el replantejament de l’espai urbà en clau democràtica: organitzar l’urbs de manera que sigui habitable, no només un lloc on dormir, incloent-hi espais de sociabilitat i verd urbà. En aquest període, a més, el moviment veïnal evoluciona vers la politització en un sentit general: és un actor protagonista de la lluita contra la dictadura, escola de democràcia per als seus participants i la comunitat sencera, mentre alhora fila una crítica aprofundida vers la lògica capitalista urbana: l’especulació.

M’interessa ressaltar la idea que el moviment veïnal constitueix alhora una realitat comunitària urbana i un agent polític. Polític en el sentit que la transformació identitària que va del suburbi al barri és essencialment producte de l’activisme del veïnat. Un canvi en l’autopercepció popular que arrela en la consciència comunitària forjada per la convivència en una quotidianitat en què persones i famílies compartien àmpliament condicions socials. Aquí és estructural el vincle entre el barri i la fàbrica; la convergència de l’experiència de la condició obrera, que fa front a l’explotació, i la dels residents, que enfronten l’especulació. En el vincle dels mons de la fàbrica i el barri hi ha l’autopercepció en tant que comunitat veïnal-popular i l’elaboració d’una identitat política de resistència. El moviment es torna més propositiu: inicia el periple que el durà a reclamar i a vetllar pels drets de ciutadania en el marc urbà, en allò que actualment es concep en tant que dret a la ciutat. Configura un espai de participació popular en política cada cop més diversificat. Al nervi obrer se li sumen les necessitats de la joventut, la participació decidida de les dones en la construcció del barri i la contribució dels professionals liberals en repensar la ciutat en clau d’inclusió social, entre altres.

En resum, la trajectòria del moviment veïnal i la seva capacitat d’incidència en el plantejament de les ciutats dels nostres dies no hauria estat possible sense les bases comunitàries forjades a cop de convivència en les condicions compartides de vida. Gent del barri que, d’altra banda, arrelava i es mantenia al barri, i per això mateix s’hi comprometia. Aquest és el substrat sociològic que possibilita l’acció col·lectiva autònoma urbana, això és: la densitat comunitària dels residents permanents, la presa de consciència enfront dels problemes i la capacitat de proposar alternatives de constitució i de gestió de la ciutat mitjançant l’organització.