Lluïsa Cequiel i Pere Rodés al seu pis del carrer Lepant, al barri de la Sagrada Família. Foto: Anna Utiel
Quan la Lluïsa Cequiel vol explicar el que ha viscut els últims setze anys en matèria d’habitatge, necessita tenir a mà i ben endreçats tots els documents que assegura que li donen la raó. Els guarda per ordre cronològic en dues carpetes, una de blava i una de vermella, i els remena amb el coneixement de qui se’ls sap pràcticament de memòria. Són les proves que acumula per defensar en un possible judici el seu dret a quedar-se al pis de Lepant, 257, on ha viscut des del 2007.
Aquell any, abans de l’esclat de la crisi financera, la Lluïsa va signar la hipoteca d’aquest pis del barri de la Sagrada Família. El 2011, però, la seva situació econòmica havia empitjorat fins al punt de no poder pagar les quotes. Va ser aleshores quan, amb l’ajuda de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), va aconseguir una dació en pagament.
Així, el pis va tornar a ser propietat del banc –en aquell moment, CatalunyaCaixa– i a ella li van concedir un lloguer social, atesa la seva situació de vulnerabilitat i la del seu marit, Pere Rodés, que té un 42% de discapacitat i no pot treballar. En aquella època, els únics ingressos que entraven a casa seva eren els 500 euros que cobrava la Lluïsa per fer de treballadora de la llar a mitja jornada.
La Lluïsa i el Pere repassant la documentació que reflecteix el periple amb el seu pis. Foto: Anna Utiel
En els anys posteriors, mentre ells continuaven vivint al seu pis i pagant religiosament el lloguer, el domicili va anar canviant de propietaris. Amb la desaparició de CatalunyaCaixa, va passar a mans del BBVA i, més endavant, de la immobiliària Divarian, fruit de l’aliança entre el BBVA i el fons d’inversió Cerberus.
Deute i assetjament immobiliari
Però la sorpresa d’aquest matrimoni va arribar el 2021. “Vam rebre una carta dient que devíem mensualitats des del 2018”, afirma la Lluïsa, tot ensenyant el document que mostra la suma total del suposat deute: 2.489 euros. Ella no només nega aquesta acusació, sinó que demostra que és falsa amb els comprovants dels pagaments efectuats cada mes des que viu en règim de lloguer.
El següent entrebanc amb què van topar la Lluïsa i el Pere va ser que la propietat va deixar d’acceptar-los els diners que ingressaven. Aquí tampoc es van rendir. Gràcies al Sindicat de Llogateres, van procedir a la consignació del lloguer, és a dir, van continuar pagant a través de girs postals.
La Lluïsa i el Pere al seu pis de Lepant, 257. Foto: Anna Utiel
I així és com paguen encara avui, tot i que això no ha aturat els intents de la propietat de fer-los fora. L’últim que els han dit –de paraula– és que hauran d’abandonar casa seva el pròxim mes d’agost, però no els ha arribat l’ordre de desnonament. “Quan ens arribi, tindrem dret a un advocat d’ofici i haurem de preparar la defensa ràpidament”, diu la Lluïsa, que espera impacientment la fi d’aquest malson. I aquesta paraula no és una exageració: “Patim assetjament telefònic i presencial. Ha vingut una persona a oferir-nos diners a canvi de deixar el pis”, denuncia.
Als seus 69 anys, la Lluïsa admet que tot plegat li ha passat factura psicològicament. De fet, li costa parlar del tema, però ho fa perquè vol assenyalar aquesta “injustícia”, encara que se li humitegin els ulls i se li talli la veu.
La Sagrada Família s’organitza per fer front als problemes d’habitatge
