L’art de veure recursos on tothom veu residus

Diuen que la bellesa és als ulls de qui mira, i els ulls de Maria Molsosa i Gustavo Germain tenen la capacitat de veure bellesa en potència a tot arreu. Bellesa i, sobretot, utilitat. On tothom veu residus, ells hi veuen recursos. Per això poden convertir carros de la compra vells en cadires, caixes de fruita en escenografies o texans desgastats en davantals i fundes de coixí. Aquestes són només algunes de les transformacions que han fet fins ara per allargar la vida de molts objectes que, d’una altra manera, haurien acabat a les escombraries. Però tenen molt més a oferir.

Molsosa i Germain –que formen el tàndem artístic Alacalle i treballen des de la botiga-taller Unpaspertú (Diputació, 341), part de Coreixample– han posat en marxa el projecte PlaBé per reaprofitar els materials sobrants dels comerços del seu barri, la Dreta de l’Eixample, i implicar les mateixes botigues en aquest procés. “En general, tots ens hem acostumat a reciclar, però és important que primer reutilitzem. L’error és considerar que alguna cosa és un residu abans d’hora”, expliquen.

PlaBé està començant a caminar ara gràcies a la col·laboració d’Upcycling Barcelona, una botiga i taller de costura del barri que es dedica a la reutilització de roba, i a una subvenció de l’Oficina de Promoció Econòmica del Districte l’Eixample. En la primera fase del projecte, Alacalle s’està reunint amb una vintena de comerços prèviament seleccionats per explicar-los la iniciativa, detectar quins residus generen i valorar què s’hi pot fer. El següent pas serà elaborar un inventari del material disponible i, finalment, presentar als comerços diverses propostes de reaprofitament.

No llençar res

Els artistes d’Alacalle han parlat, per exemple, amb les propietàries d’una perruqueria que estan força engrescades amb la idea. “Elles ja procuren ser sostenibles, però potser llencen cada dia una bossa plena de cabells perquè pensen que no se’n pot fer res: la nostra feina és donar-hi una volta i trobar una nova vida a tots els residus”, diu Molsosa.

En la mateixa línia, Germain afegeix que “es tracta de pensar diferents llocs on els materials sobrants d’un comerç poden cobrir una necessitat”, és a dir, “fer de pont” entre les dues parts. Així, un excedent de paper de diari o les caixes on una botiga rep les comandes diàries es podrien fer servir a la classe de plàstica d’una escola o al taller de treballs manuals d’un centre cívic.

D’altra banda, Germain recorda que desfer-se de determinats materials costa diners als comerciants, mentre que cedir-los al projecte PlaBé no suposa cap cost ni molèstia. És el que es coneix com un “win-win”.