Tati Torres crea hàbits i rutines

“Sempre vull que les jugadores vegin que tinc una confiança cega en elles, però cal que acceptin que les exigiré molt i que intentaré que arribin al seu límit als entrenaments perquè el procés d’aprenentatge és molt dur. La meta i el final sí que són macos”, enraona Tati Torres (Berga, 1990), entrenadora del CFS Eixample i professora de 4t de Primària a l’Escola Catalunya de Sabadell. Sap escoltar molt bé i té molta empatia. Hauria estat una gran psicòloga.

Creu molt en el temps i en el procés, i lluita contra les presses i la immediatesa. “Hi havia jugadores que venien de Primera Divisió i potser pensaven que, tant sí com no, jugarien a Segona, i joves que ho havien jugat tot amb el juvenil i que s’havien de guanyar un lloc…”, recorda. L’ofici d’entrenadora és dur i silenciós: “Des del primer moment has de fer-les tocar de peus a terra i que assumeixin els rols. A vegades no és fàcil entendre qui dirigeix un equip, però sempre busco el millor per al grup. Una esportista que no està bé pot tenir alguns minuts perquè vegi que totes confiem en ella i que la necessitem”.

Torres llegeix molt bé les persones i aconsegueix allò tan difícil: crear hàbits i rutines. Perquè estiguin millor preparades per als reptes immediats i per als futurs els mana deures per fer a casa. La berguedana prefereix anomenar-ho “treball fora de pista”, que és una continuació imprescindible de l’entrenament. Per això els demana, per exemple, que analitzin el rival, l’equip, la seva última actuació, treball físic extra… “El vídeo et permet que, des del sofà, puguis veure moltes més coses sense les emocions a flor de pell de la competició. Hi ha jugadores que m’han arribat a demana més tasques perquè han entès que són necessàries per arribar al seu màxim nivell”, celebra.

Cada classe i cada equip són diferents, tenen els seus propis ritmes d’aprenentatge. A Torres no hi ha res que la motivi més que la necessitat d’innovar per adaptar-se a les necessitats i als imprevistos. “Les protagonistes són les jugadores. Jo només soc una eina perquè creixin i evolucionin. No crec en la imposició perquè, si les coses no surten, no creuran en tu. Si treballes a través d’objectius, en teoria, és més fàcil que allò que dius acabi passant. Però, per sort o per desgràcia, no tenim una vareta màgica davant els problemes i imprevistos”, exposa l’entrenadora del CFS Eixample.

“Aprenentatge gegant”

“M’enduc un aprenentatge gegant de la temporada, no només de sistemes de joc, també de direcció d’equips. Haver de construir un grup gairebé des de zero t’exigeix un creixement brutal”, exposa Torres. Cap equip ha millorat tant a tota la Segona Divisió. Cap ha fet una millor segona volta al grup 2, amb 13 victòries i només dues derrotes, i fins a nou partits amb la porteria a zero. Una remuntada increïble que les va fer arribar a l’última jornada depenent d’elles mateixes per assolir una plaça al play-off d’ascens.

No va ser ni un miracle ni cap ratxa. Era la recompensa a un llarg procés i haver assolit els grans objectius marcats: “Per fer-nos com a equip necessitàvem temps i havíem de recuperar algunes jugadores que venien d’una última experiència que no era la que s’havien imaginat. La primera volta ens va servir per agafar confiança i conèixer-nos més i millor. La segona ha estat excel·lent. Hem anat de menys a molt”.

No amaga que perdre el bitllet per al play-off d’ascens contra el líder, el CFS Bisontes Castellón, va ser un cop dur. Tampoc que calia que totes valoressin el camí: “Després del partit els vaig dir que segur que ningú s’esperava que arribéssim en aquestes condicions a l’últim matx de la fase regular i que, per la nostra progressió i evolució, ens mereixíem haver tingut opcions fins al final”.

Creixement emocional

Sota la seva direcció i mirada, el CFS Eixample ha crescut molt emocionalment: un gol encaixat va deixar de ser un terratrèmol a convertir-se en un nou repte. Considera que hi ha dos partits de la segona volta que reflecteixen molt bé aquesta metamorfosi anímica. Els dos van ser fora de casa: contra el CD La Concòrdia, “perquè vam guanyar deixant la porteria a zero i estant molt concentrades després d’haver perdut contra elles a la segona jornada i sent superiors”, i davant l’AE Les Corts-UBAE, contra “qui vam repetir el 3-2, però sense que fos un partit d’anada i tornada, i aquest cop controlant els temps de joc i la possessió, i sense caure en precipitacions després d’una errada”.

Les millors condicions

Un cop acabat el curs, Torres va prendre’s uns dies per valorar el seu futur i també desitjava que cada jugadora pensés en la seva situació personal. Tenia clar que volia que el seu equip comptés amb les millors condicions possibles i això exigia entrenar-se en una pista adequada. “Ens exercitàvem en una pista tapada, però exterior i de ciment de la Barceloneta. No podíem treballar en situacions semblant als matxs i moltes jugadores tenien por a lesionar-se. Normal… El curs que ve ja no tindrem aquest problema. Podrem entrenar-nos en un pavelló, a les instal·lacions d’INEFC Barcelona. Hi anirem tres dies per setmana. I, per fi, ho farem al parquet”, anuncia, orgullosa. Continuaran jugant els seus partits com a local al Pavelló Col·legi Reial Monestir Santa Isabel.

Fins a nou jugadores (Anna Muniesa, Lydia Martín, Lydia Abellán, Daniela Salvat, Àlex Giró, Marta Luján, Roser Maymó, Adri Regás i Iris Amaro) continuaran a l’equip la pròxima temporada. “No hauria servit de res la nostra evolució si canviés el grup. Estem treballant en les noves incorporacions, que ens ajudaran a continuar millorant i creixent”, reflexiona Torres.