Condemnats a caminar més de 10 kilòmetres diaris cada dia de l’any

Entre el centre obert de la Fundació Arrels per a persones sense llar, a prop del Paral·lel, a Barcelona, i la redacció del diari Línia, a tocar de la plaça Tetuan, hi ha 1,7 kilòmetres. A peu es recorren en una mica més de mitja hora.

No és una distància llarga, però tampoc és curta. És una d’aquelles distàncies que les persones que viuen a la capital catalana acostumen a recórrer en transport públic. Malgrat això, per fer aquest reportatge sobre caminar i sensellarisme fem aquest camí a peu. Quan arribem a la redacció, ens adonem que, tot i que no podem dir que estiguem cansats, sí que és veritat que tenim les cames una mica més pesades.

Ha estat una passejada agradable en un dia més tapat que clar, que en cap cas es pot comparar amb la realitat de les persones que viuen al carrer. Elles caminen molts més kilòmetres dels que hem fet nosaltres. Segons expliquen el José Luis i el Carlos a l’entrevista que ens concedeixen al centre obert d’Arrels, cada dia poden arribar a caminar entre 10 i 12 kilòmetres.

Es tracta d’una mica més que la distància que hi ha entre la plaça Catalunya de Barcelona i el centre de Badalona. En un mes són més de 300 kilòmetres: el que hi ha entre Barcelona i Saragossa. En un any, 3.400 kilòmetres: el que separa Barcelona i Moscou. El José Luis, que fa més de 10 anys que viu al carrer, podria haver rodejat la terra per la línia de l’equador caminant.

Un dia a dia caminant

Caminar i viure al carrer són dues qüestions indestriables. El motiu té a veure amb la distància que hi ha entre els diferents serveis que Barcelona ofereix a les persones sense llar. El dia a dia del Carlos ho evidencia.

Fa una mica més de mig any que aquest home d’origen uruguaià viu al carrer i pràcticament cada dia fa el mateix. Dorm a la Diagonal amb rambla Catalunya. Després d’amagar les seves pertinences, va a peu fins a l’Església de Santa Anna per esmorzar. Se’n va al gimnàs Sant Pau i més tard enfila cap al centre obert d’Arrels, al carrer de la Riereta, per dutxar-se. Seguidament, marxa cap a un menjador social situat al carrer de Rocafort, descansa una mica i torna al gimnàs Sant Pau. En acabat, se’n va al lloc on dorm. Hem comprovat la seva ruta, que no contempla les visites al seu fill o els dies que treballa o té una entrevista de feina, i efectivament són al voltant de 10 kilòmetres.

La diferència entre passejar o caminar per a aquest reportatge i el que fan les persones sense llar és, doncs, abismal. Mentre que uns ho fem per salut, els altres ho fan per necessitat.

No poder caminar

Per la seva banda, el José Luis ha aconseguit no fer tants kilòmetres. “Al principi de viure al carrer camines molt, perquè no saps on són els recursos, però a mesura que passa el temps i coneixes la ciutat, vas centralitzant la teva vida”, explica. Ell no té altre remei que fer-ho, perquè es va trencar la ròtula, té problemes al maluc i va amb crosses. “El pitjor és caminar quan fa tanta calor, com ha passat aquest estiu, però també és difícil quan plou, perquè rellisques amb més facilitat i has de caminar amb la roba mullada”, assegura.

Caminar en aquestes condicions no és saludable. Ho demostra la situació del mateix José Luis, que assenyala que sovint té “rampes a les cames” i que per això necessita “fentanil per superar el dolor”.

Per la seva banda, el Carlos, que no té problemes físics i reconeix que intenta estar en forma anant al gimnàs cada dia, intenta buscar moments per no caminar. “Jo em prenc els diumenges per descansar, perquè és el dia que hi ha menys recursos oberts”, diu.

Caminar com a remei

Sempre diem que caminar és bo per a la salut. De totes maneres, el cas de les persones sense llar demostra que no sempre és així. No sempre? “Hi ha gent que camina per salut mental”, assegura el Carlos. Segons diu, després d’un dia sencer anant amunt i avall, saltant de recurs en recurs, el cansament de l’esforç físic es converteix en ganes de dormir.

La nit, el moment més difícil per a la gent sense llar, es pot superar d’aquesta manera, com de vegades s’afronta bevent alcohol. “També n’hi ha que dormen durant el dia i que es dediquen a caminar a la nit”, afegeix.

Per què no van en transport públic?

Tot i que el Carlos i el José Luis es mouen amb una petita motxilla i deixen part de les seves possessions amagades o guardades en taquilles, no tothom té la seva sort. “Hi ha molt pocs llocs a Barcelona on guardar les coses i hi ha moltes persones sense llar que caminen amb bosses o carrets que no poden entrar al metro o al bus”, diu el Carlos. “A més, també hi ha persones que tenen animals de companyia i tampoc poden anar en bus”, afegeix el José Luis.

Tot això, diuen els dos, té a veure amb la manca de recursos per a persones sense llar a la ciutat. “N’hi ha pocs i estan molt separats entre ells”, afirma el Carlos. Així mateix, coincideixen que quan han d’afrontar un dia qualsevol amb llargues caminades hi ha quelcom indispensable: l’esmorzar. “El cafè i el menjar a primera hora et dona l’energia que necessites… Els altres àpats, a Barcelona, no són suficients”, sentencia el Carlos.