Més persones sense llar de les que ens pensem tenen feina. Foto: Juan Lemus
Viure al carrer i treballar. Sembla una combinació impossible. Malgrat això, les persones sense llar que tenen alguna mena de feina són més de les que ens podríem arribar a imaginar.
Segons dades d’una enquesta feta per l’Institut Metròpoli –antic IERMB– el 2022, de les persones sense llar que els serveis municipals de Barcelona van atendre, un 14% afirmaven haver rebut ingressos d’una activitat laboral un mes abans de ser preguntats, mentre que un 27,6% de les enquestades i un 21,3% dels enquestats deien que estaven fent o havien començat a fer una activitat laboral.
Treballar a la construcció
El Carlos és un d’aquests casos. D’origen uruguaià, fa més de mig any que viu al carrer. Sempre s’ha dedicat al sector de la construcció i ara treballa sense contracte per a una empresa de reformes des de fa dos mesos. Cada dia dorm al carrer, i després de llevar-se se’n va a la feina. Com és possible? El Carlos reconeix que és difícil.
“No et pots dutxar ni rentar la roba, i en una feina com la meva, que t’embrutes molt, això ho complica tot”, assenyala. És per aquest motiu que ell aprofita les dutxes que hi ha al centre obert de la Fundació Arrels, al carrer de la Riereta de Barcelona. Segons explica Laia Margalef, de l’equip d’acollida de la mateixa fundació, per a les persones que viuen al carrer i treballen, “els serveis higiènics són molt importants”. També ho és trobar un lloc on descansar si tenen feines físiques. “Com que la policia no els deixa dormir al carrer durant el dia, si treballen de nit i necessiten descansar, de vegades dormen al centre durant el matí”, afegeix.
Els problemes del Carlos van començar quan va caure d’un cinquè pis i es va fractura la columna. Aleshores vivia amb la seva dona i la seva criatura. Dos anys de baixa després, sense feina, es va separar i va anar a viure en un hotel. Quan ja no podia pagar l’habitació va provar sort en un alberg municipal per a persones sense llar. “Només vaig estar-hi tres setmanes, perquè l’ambient era decadent”, explica. Va preferir dormir al carrer per tenir més llibertat de moviments, ja que els albergs tenen un horari d’entrades i sortides força estricte.
Actualment, la feina que té és en negre, però el dia de la conversa amb el diari Línia ens explica que a la tarda té una entrevista i que podrien fer-li un contracte. “Soc optimista”, diu. “Estic intentant sortir del carrer, però és difícil perquè tinc deutes, he de pagar la pensió del meu fill i una habitació és molt cara”, afirma. En els mesos bons, entre la feina i ajudes, el Carlos pot arribar a cobrar 1.400 euros, però ningú vol fer-li un contracte d’arrendament perquè no té un contracte laboral.
Netejar oficines
Segons explica Margalef, hi ha dos tipus de perfils pel que fa a la relació entre treball i sensellarisme. Un primer que, com el Carlos, té la situació administrativa regularitzada i que, per tant, pot aconseguir feina, i un segon que no té papers i encara ho té més difícil. És el cas del Beniam.
Nascut a Eritrea, va haver de marxar del seu país el 2008 per motius polítics. Aquesta nació africana estava immersa en diversos conflictes violents i ell es va negar a fer el servei militar. Quan va arribar a Espanya va haver de dormir al carrer durant tres anys perquè no li donaven asil polític. Finalment, el 2015 va poder obtenir la targeta vermella que certifica la seva condició de refugiat.
“Fa un mes treballava netejant oficines, però em donaven molt poques hores de feina”, explica. Segons denuncia, havia de fer, en tres hores i mitja de dilluns a divendres, el que altres treballadors fan en una jornada laboral. “Em tocava netejar oficines enormes amb sales que tenen fins a 70 ordinadors”, diu.
Feines com la del Beniam són les més comunes entre les persones que viuen al carrer. “Nosaltres els recomanem que vagin a Mercabarna, perquè allà és més senzill aconseguir treballar”, afirma Margalef.
El Beniam xerrant amb el servei jurídic d’Arrels. Foto: Juan Lemus
Estigma
Si ja és complicat per a una persona que viu al carrer tenir feina, encara ho és més mantenir-la. “Al principi no m’acceptaven perquè viva al carrer… A més, quan tenia una feina, com que soc epilèptic necessitava dormir bé, i a la intempèrie això és difícil”, diu el Beniam. Ara viu en una habitació que li costa 234 euros, quan ell amb sort en guanya 500.
Per la seva banda, Margalef explica com les persones que viuen al carrer amaguen la seva situació a qui les ha contractat. “Ens hem trobat amb casos de caps que les han acomiadat quan han sabut d’on venien, per pur prejudici”, denuncia. “Tot això per no parlar que la majoria treballen en feines sense contracte i, de vegades, fins i tot no els acaben pagant”, afegeix. “Recordo el cas d’un noi que era perruquer i que cobrava 600 euros per fer 10 hores al dia”, lamenta.
