El 8 d’abril, els tres diputats catalans van ser molt i molt prudents a l’hora d’exposar els seus arguments per demanar el traspàs de la competència per fer el referèndum i l’actitud que van tenir durant la sessió del Congrés. M’imagino que tots tres estarien pensant mentre escoltaven les intervencions dels altres partits: I per què no parlem de República i que ens volem treure de sobre una monarquia obsoleta, que no és presentable?
Què hem de dir d’un exèrcit, garant de la unitat d’Espanya segons la Constitució, que nosaltres no volem tenir? Per què no deixem als diputats del PSC en evidència per votar en contra de la nostra proposta? Els diem que volem un diàleg entre iguals i no de superior a inferior? Com podríem dir- li “cul d’olla” a la senyora Rosa Díez sense que es notés gaire? Què els diríem als diputats, que van aplaudir fervorosament, al final de la sessió? Com dir-los a tota aquesta bona gent que ja han fet tard i que tot això d’avui és un pur tràmit? Perquè no ens aixequem i fotem el camp d’una vegada quan ens toca aguantar un devessall de fanfarronades? Amb quina cara ens hem de quedar quan menteixen, desafien i ens menyspreen? Ens mosseguem la llengua o deixem anar tot el que ens omple el pap? I si ens posem unes plomes al cap i fem el ball de la pluja? Anem al logopeda perquè no se’ns noti l’accent català?
Les fronteres territorials es traspassen com si res, les que no hi ha manera de traspassar són les ideològiques! Parlem de principis democràtics i no de legalitat! Ens estimen tant, que amb l’abraçada ens escanyen! Ara que ETA ha plegat, quedem nosaltres com a cap de turc! Som aquí com a ciutadans de Catalunya i no com a súbdits d’Espanya! KEEP CALM? Potser massa!
per Jordi Lleal
