Catalunya és un país sense recursos naturals més enllà del bon temps i la gastronomia. La nostra fortuna ha vingut de la cultura del treball i del comerç. Quin remei! Els nostres millors fills i filles varen centrar el seu talent a fer diners d’allà on no hi havia més que misèria i impostos, mentre que en altres països les persones de qualitat podien fer carrera dins les estructures dels seus estats, com a polítics, militars, diplomàtics o acadèmics. Aquí ens vàrem posar a fer duros, que Déu estreny, però no ofega.
Probablement Weber hauria d’haver estudiat el cas dels catalans quan parlava d’una moral protestant simbiòtica amb el capitalisme, perquè l’esforç, la meritocràcia i la recompensa en vida del treball ben fet han estat els pilars de la Catalunya moderna. Almenys és el tipus de literatura d’autobombo que hem assimilat com a indestriable de com som, dins la nostra societat de senyors Esteve, botiguers i menestrals. I que baixi Déu i m’ho negui, però és un autoretrat que ens encigala d’allò més per molt petit burgès que sigui.
Dit això, i si sumem a la nostra equació definitòria que les elits ciutadanes van morir o es van exiliar el 1714 –un exili del 10% de la població més compromesa amb les llibertats del Principat ens va deixar escapçats durant dos segles– no és d’estranyar que siguem un país, com a mínim, irreverent amb el poder, que fins fa quatre dies ha estat sempre foraster. Almenys, fins que va arribar l’autonomia aquesta de fireta i vàrem donar feina als nostres propis corruptes de tots els colors polítics. Els catalans, perdedors de tot i amb unes elits sorgides de l’esforç dels seus avis o besavis (que no d’ells, que ja no cola) hem encapçalat totes, absolutament totes, les reformes socials que han entrat a la pell de brau.
Penso que, molt equivocadament, les hem assimilat com a nostres i les hem traslladat pedagògicament als espanyols, intentant posar el seny davant de la injustícia. I així estem…
per Àlex Socies
