Tot sovint, els que estimem la història de Barcelona no podem deixar de lamentar-nos de com, a poc a poc, la història de les seves places i carrers es va diluint en la memòria de les coses vistes, passades, anècdotes llegides en literatura de cordill, almanacs i auques antigues. No cal dir, ja, la història oral, que tan sols roman a la Rambla i als seus entorns gràcies a la tasca d’alguns comerciants i veïns d’aquells temps, que s‘encarreguen de mantenir viva la història: els Laguarda de la joieria; la Montserrat de la Pompeia; els Doncos de la Casa Beethoven; el Jordi, darrer dels Valdés; la Carolina de les flors; la Montse, l’Alícia i la Susanna a Can Culleretes; l’Aurora a Los Caracoles, l’Andreu del Cafè de l’Òpera… Ja ens deixaren, fa temps o fa poc, en Miquel Pallès, en Pinotxo, la Rosa Dòria, i tants d’altres que foren ànima i veu d’una Rambla que canvia.
És bastant habitual, els nostres dies, lamentar-nos dels canvis, queixar-nos d’un passat que diuen que era millor però que no ho era, a la vegada que ens habituem a noves formes de consum tecnològic que aboquen al fracàs a aquests que tant diem defensar. Són ells, els comerciants, els veïns reals que ens queden, els que obren a primera hora i tanquen a última, i que tenen mil ulls sobre el que passa al carrer. En ple 2023, no cal dir-ho, els joves no compren a la Rambla, no venen a fer un menú aquí i, per tant, no pregunten res a aquests que us dèiem. Res de la nostra història, ni dels nostres avis.
Ramblejant i prou, ni el turista amb interès ni el barceloní més arrelat poden conèixer avui la Gran riuada del 1862 ni el text que Lorca dedicà a les floristes el 1935, entre altres milers d’anècdotes
Després d’anys de gentrificacions i centrifugacions, la Rambla necessita veus que l’expliquin, plomes que l’escriguin, poetes que la glossin. I petjades properes que la desgastin. Part d’aquesta feina la fa Amics de la Rambla, retornant a la Rambla cada setmana el protagonisme que li pertoca. Immersos com estem tots en una desfermada pressa perquè passi tot, i passi ràpidament, i que a una cosa en segueixi una altra, per no perdre el tren de l’actualitat i la immediatesa, condemnem sense voler-ho a l’oblit tot allò que fem, diem, pensem, organitzem. Aquest article, al pròxim Línia La Rambla, ja serà passat, i si fa el servei d’acollir orins de gos a un racó d’un piset del carrer de la Canuda, ja serà molt. Senyal que encara hi viu algú.
Ser-ne conscients és el primer pas. Algunes iniciatives privades, d’altres públiques, historiadors, cronistes, periodistes i gent de bona voluntat intenten recuperar amb textos aquí i arreu la història del nostre carrer més emblemàtic. Se’n fan algunes rutes. Alguns periòdics –d’aquells que en diuen importants– recuperen de tant en tant curiositats de la nostra memòria. Les xarxes, blogs o pàgines personals d’internet són una oportunitat magnífica per seguir-ne aquesta estela. Però ens manca, en via pública, referències directes a aquells fets i que permetin, tot passejant, accedir a la memòria històrica i oral del nostre carrer. Ramblejant i prou, ni el turista amb interès ni el barceloní més arrelat poden conèixer avui la Gran riuada del 1862 ni el text que Lorca dedicà a les floristes el 1935, entre altres milers d’anècdotes que vertebren i dibuixen la història de la Rambla.
La tecnologia, la realitat augmentada, la virtualitat, o la intel·ligència artificial han de ser oportunitats perquè ramblejar sigui molt més que vagarejar amunt i avall. La reforma de la Rambla, acompanyada d’un projecte de divulgació històrica a través de la tecnologia, seria la millor forma d’homenatjar aquells veïns i comerciants que ens la varen llegar.
