Fa uns tres anys, hauria posat la mà al foc que Catalunya i l’Estat havien arribat, lliurement o forçada, a una entesa que havia de fer possible que el Principat comencés a caminar sol. El principal motiu pel qual ho percebia era veure que s’estava produint el que es pot denominar “contracció territorial”. Moltes nacions, com a pas previ a la creació d’un estat lliure, han renunciat, o han hagut de renunciar, a part del territori que podríem denominar “ideal”, històric o com vulgueu. En tenim exemples a dojo: Irlanda, Hongria, Israel, Armènia…
Catalunya donava la sensació de ser un país en trànsit cap a la independència perquè estava rebent unes mossegades regionals que acceptava sense remugar gaire. Si feia dècades que la majoria dels catalans tenien costa amunt que era complicat d’arribar a crear un estat propi, encara tenien més clar que difícilment aquest incorporaria la resta de territoris dels Països Catalans. Era gairebé utòpic pensar que el País Valencià en formaria part. Estic més que convençut que això ja era un “somni” més que no una possibilitat tangible. Tanmateix, durant els darrers anys les queixalades es multiplicaven i alguns anaven segant més i més territori.
La Conferència Episcopal, possiblement per satisfer l’afany de poder i notorietat de l’Opus, havia actuat “finament”, com sol fer, i havia pres la metxa a la Franja, amb la col·laboració del PPSOE i altres, però la bombeta se’m va encendre quan em vaig adonar que no solament la majoria de partits catalans no farien res per retenir les Illes, sinó que la mateixa Generalitat i les empreses catalanes estaven deixant els illencs de banda.
En poc temps els de les illes van copsar que relacionar-nos amb la metròpoli començava a ser complicat, gairebé heroic. Ja fos per un conjunt de casualitats, ja fos per una causa que s’escapava a mitges, rebre diaris a les illes en català, escoltar les seves emissores o captar-ne canals de televisió començava a ser quimèric. Fins i tot era impossible comprar La Vanguardia en castellà i rebre el mateix exemplar i els “regals” o les promocions que aconseguia qui la comprava a Sitges. Alhora, un menorquí ja no tenia Barcelona com la seva sortida natural, sinó que era desviat a Palma i a continuació cap a Madrid. Cada cop era més difícil estudiar a Barcelona, ser atès en un hospital català… La jugada semblava clara: la contracció territorial n’era una possible explicació. L’única?
Davant d’una situació com aquesta, què pensàvem els “decantats”, els oblidats? D’una banda érem feliços perquè vèiem que una part del país, la més important, feia camí i que això garantia la pervivència del fet català; de l’altra tremolàvem en preveure que un cop ens haguessin segregat del Principat en pagaríem les conseqüències, tant econòmiques com culturals. Albiràvem un futur molt negre. Ara mateix tot indica que ens queden quatre tallades de cabells i només si visitem el perruquer molt escampadament. L’amputació salva el cos però rebenta el membre seccionat… que deixa de ser irrigat. Però, d’això, ja en parlaré un altre dia. L’Onze de Setembre ho va canviar tot.
Per Francesc Sintes
