Foto: Paulino Oribe/CPE
Conversar amb Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999) és un regal. “Sempre m’han dit que exterioritzo molt les emocions. Gaudeixo i visc la natació al màxim i m’omple que quan competeixo la família i les amistats ho sentin igual”, confessa aquesta estudiant de fisioteràpia amb quatre medalles als Jocs Paralímpics.
“L’aigua i jo. Ningú més, res més. És el meu moment, el meu espai, la meva aigua. Un plaer egoista i […] solitari. On tot desapareix. És el buit, el silenci, allò que va bé. Ni sentir ni veure res. Només silenci i color blau”, descriu Gemma Mengual, exnedadora artística, a L’aigua o la vida. A l’aigua tot és possible?
M’encanta la visió de la Gemma! L’aigua és el meu medi. Em trec la pròtesi de la cama i em sento totalment lliure. Quan deixo d’entrenar un temps, trobo a faltar la piscina. És un esport solitari que t’ajuda a desconnectar.
Els pares et van ficar a l’aigua amb nou mesos per recomanació mèdica.
Vaig començar els cursets de natació amb tres anys i amb cinc ja em recordo escoltant l’entrenador i gaudint amb els companys i companyes. Era l’única amb una discapacitat i feia el mateix que la resta. Ho vèiem molt normal.
Quan vas signar el teu primer autògraf?
Devia ser als Jocs de Rio, després de guanyar l’or. Molta gent em va rodejar a la grada perquè li signés sabates, samarretes, pantalons… Vaig al·lucinar! Als europeus i mundials la majoria del públic són familiars i la repercussió mediàtica és petita.
A Castellví de Rosanes t’estimen molt.
Quan hi torno després d’un campionat em demostren un suport i un afecte increïbles. Què et puc dir de casa meva? A Castellví de Rosanes hi he viscut i m’hi he format. És un poble molt petit i, alhora, immens.
Els Jocs de Rio de 2016 van ser la teva presentació oficial al món. Tenies només 17 anys…
El primer record que em ve al cap és potser la medalla d’or als 400 metres lliure perquè era la primera prova i el meu primer dia en uns Jocs. L’australiana Ellie Cole i jo vam tocar la paret gairebé al mateix moment i no sabia qui havia guanyat. La resposta la vaig trobar a la grada: tota la delegació espanyola cridava i saltava. Mai oblidaré tampoc l’abraçada de després amb el meu pare, en Pere. Com vam plorar!
“Quan em pregunten pels Jocs de Rio o de Tòquio m’emociono i em poso nerviosa”
Núria, no expliques les coses: les tornes a viure.
Cada cop que em pregunten pels Jocs de Rio o de Tòquio m’emociono i em poso nerviosa. Són moments únics. En alguns casos, treballem quatre anys per competir durant un minut i escaig, i ho has de clavar en el moment precís. Quan acabes la prova, treus la pressió i mil sentiments.
“M’esforço per la millora personal, no per una medalla”, vas explicar a L’Esportiu. Res t’assegura un metall. Superar-te sí que depèn de tu.
Exacte. Cada dia busquem la nostra millor versió i la pandèmia ens ha posat les coses molt més difícils. Havíem d’entrenar-nos per a uns Jocs que no sabíem quan es farien ni si se celebrarien. Després de guanyar la plata a Tòquio als 100 esquena, vaig plorar tota la tarda. Sentia una barreja d’emocions: satisfacció, alleujament, alegria… De ràbia ja no me’n quedava.
L’havies perdut pel camí?
Sí. Et quedes amb els bons moments i n’aprens dels dolents. Són emocions tan intenses i difícils de viure que l’esforç et val la pena. Quan deixi de gaudir així, em retiraré.
Com creus que inspires la teva companya Sarai Gascón i com t’inspira ella?
Sempre ha estat una referent per a mi i m’encanta competir amb ella perquè ens ajudem, i ara que ens entrenem juntes, encara més. Teresa Perales i Jesús Collado són potser els esportistes que més m’han marcat.
El teu germà també?
Sens dubte! És el petit i me l’estimo molt! En Mauri és un gran jugador de waterpolo del CN Sant Feliu. Aprenem molt l’un de l’altre.
Quina pregunta et molesta més a les entrevistes?
Quan em pregunten sobre com m’he superat per arribar on soc amb la meva discapacitat. Això no és així. No soc on soc per la meva discapacitat, sinó pel meu esforç i sacrifici. La discapacitat només m’ha obert les portes a la natació adaptada. M’he adaptat als entrenaments com qualsevol altra persona. Els paralímpics som professionals i, com els olímpics, lluitem per superar-nos. No volem que se’ns sobreprotegeixi. Som esportistes. Tant de bo el públic pugui gaudir igual amb nosaltres.
El 7 d’octubre vas participar en els primers Jocs Inclusius, a Madrid. Competicions així són imprescindibles per canviar la mirada.
Va ser una experiència molt especial que espero que es repeteixi cada any perquè implica que els comitès olímpic i paralímpic s’uneixin per lluitar per l’esport d’alt rendiment. A Austràlia olímpics i paralímpics arriben a entrenar junts. Tant de bo aquí se’ns vegi també com un equip.
