Elisabet Valle: “A la gimnàstica cal tenir un cap molt bo”

“Si no has experimentat mai la sensació de volar ni saps que a l’aire pots tenir punts de referència, és difícil ensenyar gimnàstica artística. És una disciplina molt tècnica i haver viscut el que viuen els i les gimnastes és fonamental”, enraona Elisabet Valle (Rubí, 1978), cap de la secció de gimnàstica artística del CN Granollers.

Ara hi ha més opcions per entretenir-se i distreure’s que mai sense fer servir la imaginació i la concentració. Com tractes de fer arribar el teu missatge com a entrenadora?
Amb les explicacions i correccions després de cada execució de l’exercici, i indicant-los amb quina part del cos i com ho han de fer no deixes que es despistin. Però, és clar, són infants i a vegades costa. A la competició no s’assabenten de què està passant al seu voltant: són ells i elles, l’aparell i l’entrenador o entrenadora. No saben si el públic els ha aplaudit o no. La concentració és absoluta.

La gimnàstica artística t’ajuda a conèixer-te molt bé internament i això podria arribar a ser una arma de doble fil, sobretot després de la retirada.
És un esport individual on has de tenir un cap molt bo per saber quan començar i, sobretot, per acomiadar-te. Ara, afortunadament, es dona molta importància als estudis perquè tinguis una sortida laboral després, i als centres d’alt rendiment treballes amb psicòlegs. Abans, quan et retiraves, passaves de ser una gimnasta amb unes grans capacitats a ser una persona normal que no estava adaptada a la vida quotidiana.

“Una conversa amb ma germana Rebeca em va donar l’impuls definitiu per retirar-me”

En el teu cas, com va ser sortir de la bombolla de la gimnàstica artística?
Molt difícil, i no ho va ser encara més perquè tinc una família estructurada que sempre m’ha fet costat. Notava que estava esgotada i una conversa amb ma germana Rebeca em va donar l’impuls definitiu per deixar la gimnàstica, l’única vida que coneixia. Ella em va buscar un institut a Rubí, l’IES Bullidor, i l’endemà d’haver tornat a casa ja estava estudiant al centre acadèmic.

Als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996 vas ser setena al concurs per equips. Deu ser increïble i indescriptible competir en la teva disciplina en la gran festa de l’esport mundial.
Hi estava acostumada. Pensa que durant cinc anys vaig viure a Madrid amb les meves companyes gairebé els 365 dies de l’any i quasi sempre parlàvem de gimnàstica… Només anava a casa el 24 i 25 de desembre, i el 31 de desembre i l’1 de gener. Els meus pares, Jordi Valle i Isabel Romero, venien a veure’m quan podien. En aquell moment ets una màquina que busca la perfecció en un esport en què et puntuen sobre 10. En uns Jocs Olímpics hi ha molta més gent i molts esports, però no ets conscient de la dimensió de l’esdeveniment fins que no t’has retirat.

El temps acaba sent moltes vegades la nostra brúixola.
Tothom necessita un temps de desconnexió mental, sobretot per minimitzar la tensió i l’estrès… Quan et retires, no saps com distribuir el teu dia sense els entrenaments al matí i a la tarda. Per sort, a l’institut vaig fer amistats de pressa i m’ho vaig passar molt bé uns quants mesos amb el salt de perxa a l’Integra 2 l’Hospitalet.

“Només anava a casa el 24 i 25 de desembre, i el 31 de desembre i l’1 de gener”

Les companyes havien estat la teva família.
Exacte. Ens truquem quan podem i parlem com si ho féssim cada dia. Les considero germanes.

I en part és perquè les coneixes molt bé perquè heu compartit moments extrems que la resta no viurà mai.
L’esport et regala capacitat de sacrifici i et fa valorar el temps lliure i en família. Si no saps què és tenir el temps limitat per veure la tele o llegir, no pots valorar-ho.

Com i per què vas començar en la gimnàstica artística?
[Riu]. Va ser a P5 o a Primària. El pare sempre em repetia que havia de fer esport, i a l’Institut Escola Teresa Altet només hi havia gimnàstica i judo. A mi m’encantava el judo, però, com que era molt vergonyosa, vaig triar la gimnàstica perquè era el que escollien les noies. La veritat és que mai he sigut elàstica i he plorat molt per ser-ho més. Això sí, tenia força i era ràpida, i vaig anar creixent fins a anar al Gimnàs Artístic Esportiu Rubí (GAER), i amb 10 anys ja vaig fer el salt a la selecció catalana, amb l’entrenador francès Eric Boucherin, molt bo tècnicament, i Montse Ubía. Estàvem en una nau a la Foixarda. La recordo enmig del no-res, quan Montjuïc era salvatge, i per dins estava pintada de groc.