El cor de Pau Garcia

“Un somni fa molta por i per enfrontar-t’hi i perseguir-lo necessites disciplina, treball silenciós i arriscar-te. En el meu cas, per poder somiar vaig marxar de casa i vaig deixar els estudis, que reprendré en un futur. Tenia només 16 anys i no saps quantes vegades vaig preguntar-me si hi arribaria i valdrien la pena tants sacrificis. Ara et puc dir que sí. Tornaria a prendre la mateixa decisió”, confessava a Línia Vallès Pau Garcia (Parets del Vallès, 2001) dies més tard de guanyar el Mundial en el seu primer any com a sènior. Ara, després de coronar-se a Ibagué (Colombia), ja en col·lecciona tres. A Asunción (Paraguay) i Buenos Aires (Argentina) també va pujar a l’esglaó més alt del podi.

No sorprèn que el patinador de l’Artístic Skating Cunit admiri sobretot persones valentes que es deixen l’ànima i el cor en el que fan. I si, a més, són pioneres i han triomfat en un esport sense tradició en el seu país, com Javier Fernández, l’expatinador artístic sobre gel, i Carolina Marín, jugadora de bàdminton, la seva admiració es multiplica.

“El patinatge és la meva vida sencera des de fa molts anys i tracto de veure cada entrenament i cada programa de competició com a únics. La repetició t’ajuda a fluir més i les emocions, el cor i la passió fan que cada cop tinguis sensacions diferents”, em confessava Garcia, que conserva intacta la il·lusió d’aquell nen que es passava el dia patinant i que “no tenia un talent especial”. Un aspecte que amplia en una entrevista amb Miquel Echarri per a El País Semanal: “He conegut molts patinadors amb més talent que jo, més equilibrats, més harmònics, però es van quedar pel camí perquè els faltava l’ambició i la fam de competició que jo tinc”.

Se sent una formigueta que no abaixa els braços i sempre ha tingut el suport dels pares, la Mercè Domec i el Víctor Garcia. Admirava i admira la filosofia de Gabriele Quirini, entrenador i coreògraf de patinatge artístic traspassat l’any 2018. “Els patinadors de Quirini eren una espècie de cos d’elit que vivien junts i portaven vides d’atleta. S’entrenaven més i millor que ningú, i això els convertia en invencibles”, relata.

Mai li ha agradat perdre i cada cop assaboreix més els petits detalls i se sent més a prop el públic i la seva energia. Hi conviu des de molt jove, perquè amb 14 anys ja competia amb la selecció espanyola.

Els dies grisos

El paretà sap què és jugar-s’ho tot en pocs minuts contra altres patinadors i que hi ha molts dies grisos i de patiment pel camí que el fan ser més fort. Si el seu segon Mundial, a Buenos Aires, va ser encara més especial és perquè va triomfar després d’una lesió de maluc que li podria haver impedit participar-hi.

“Feliç de poder tornar-ho a repetir i feliç de poder tornar a viure el que és estar al sostre del món. Ha sigut una temporada difícil en determinats moments, però he tingut sempre la sort de comptar amb la gent necessària al meu voltant”, escrivia a les xarxes socials després de mossegar la seva tercera medalla d’or en un Mundial absolut.

“La repetició t’ajuda a fluir més i les emocions i el cor fan que cada cop sigui diferent”

“Fa 8 anys vaig fer el meu primer campionat d’Europa també aquí, a Ponte di Legno. Aquell dia, em vaig prometre a mi mateix que hi tornaria més fort i més decidit per aconseguir el que volia. Vaig tenir el privilegi de viure i de sentir com aquest cercle es completava, de com el que vam obrir aquell dia, es tancava. El camí ha sigut pura aventura, il·lusió, ambició i alguna llàgrima. Un viatge espectacular”, compartia el paretà, a principis de setembre, després de guanyar el seu segon Europeu sènior.

“Poso el meu gra de sorra perquè el patinatge arribi a la gent del carrer”

Parla molt amb els seus patins i amb el seu entorn, i sap cuidar molt bé el seu espai personal. Així, abans d’una jornada de competició clau, s’aixeca molt d’hora i surt a passejar sol una bona estona. “En aquest esport et prepares amb el teu equip, però, a l’hora de la veritat, et quedes sol a la pista i és en aquesta soledat on resideix la teva força. Després faig els últims preparatius d’una manera lenta i metòdica. Primer em calço el patí esquerre, em poso les meves polseres, tanco els ulls i medito uns instants”, descriu. A la pista pateix i gaudeix. “L’adrenalina que genera l’esport d’elit és molt addictiva. És de les sensacions més intenses que he experimentat”, amplia.

El seu gra de sorra

“M’agrada que em facin entrevistes i que parlin de mi, però, sobretot, m’agrada que parlin del meu esport perquè el farà créixer. Poso el meu gra de sorra perquè el patinatge arribi a la gent del carrer i que més persones s’animin a practicar-lo o, almenys, a assistir als campionats, que són molt interessants i emocionants, i amaguen un immens treball silenciós”, s’acomiadava Garcia en aquella conversa amb Línia Vallès.