De Shanghai fins a l’Havana: ciutats agermanades a la metròpoli

Amb la Segona Guerra Mundial, el món va quedar soterrat per una muntanya de morts, runa i dolor. Després de l’enfrontament, que s’havia saldat amb unes xifres de difunts que alguns historiadors situen en els 100 milions de persones, era difícil pensar en qualsevol mena de reconciliació. Malgrat tot, el grau de terror havia estat tan gran que, tal com explica l’escriptor italià que va viure en un camp nazi Primo Levi al seu llibre La Treva, en aquells temps posteriors al conflicte es respirava un clima d’humanitat, mesos abans inaudit.

És en aquest context de postguerra que va néixer la idea d’agermanar ciutats. Sobretot van ser França i Alemanya, dos dels principals contendents de la guerra, qui van potenciar aquesta mena de pactes urbans.

Més tard, concretament l’any 1956, el president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower va crear el Moviment Ciutats Germanes, que apuntalaria definitivament la idea d’agermanar ciutats.

Què són, doncs, aquestes aliances? Jean Bareth, un dels fundadors del Consell de Municipis i Regions d’Europa, els defineix com “la trobada de dos municipis que decideixen fer pública la seva unió per actuar dins d’una perspectiva europea, per contrastar els seus problemes i per desenvolupar entre ells uns lligams d’amistat cada vegada més estrets”.

A la pràctica, això significa que existeix una relació entre municipis en la qual cadascuna de les ciutats dona a conèixer el patrimoni de l’altra. A més, s’intercanvien experiències a escala econòmica, política, social i cultural, i s’intenta acabar amb les barreres que hi ha entre comunitats separades per centenars o milers de kilòmetres de distància. En el cas europeu, per exemple, això es concreta en els Erasmus, que són més freqüents entre ciutats agermanades.

Segons assenyala la Diputació de Barcelona, hi ha quatre menes d’agermanaments. En primer lloc, els “agermanaments de reconciliació” sorgits de la Segona Guerra Mundial. En segon lloc, els “agermanaments de comprensió” entre “ciutats amb trets culturals i històrics distants i, sovint, enfrontats”, i que tenen el seu origen en els “intercanvis entre municipis de l’Europa Occidental i de l’Europa Central-Oriental durant la guerra freda”. El tercer dels agermanaments és el definit com a “europeista” entre ciutats del continent en el “context d’integració comunitària”. Finalment, hi ha els “agermanaments de cooperació”, que tenen un caràcter “solidari” entre els països del Nord i els del Sud.

Amb qui s’agermana la teva ciutat

Com no podia ser d’una altra manera, la ciutat que comptabilitza més agermanaments a la metròpoli és Barcelona. La capital catalana acumula més de 40 agermanaments. La ciutat té relació amb Amman (Jordània), Anvers (Bèlgica), Atenes (Grècia), Bogotà (Colòmbia), Bolonya (Itàlia), Boston (els Estats Units), Busan (Corea del Sud), Colònia (Alemanya), Dubai (els Emirats Àrabs Units), Dublín (Irlanda), Gaza (Palestina), Guangzhou (la Xina), l’Havana (Cuba), Isfahan (l’Iran), Istanbul (Turquia), Kíiv (Ucraïna), Kobe (el Japó), Kyoto (el Japó), Lampedusa (Itàlia), Lesbos (Grècia), Maputo (Moçambic), Medellín (Colòmbia), Monterrey (Mèxic), Montevideo (l’Uruguai), Montpeller (França), Ningbo (la Xina), Nova York (els Estats Units), Oaxaca (Mèxic), París (França), Rio de Janeiro (el Brasil), Rosario (l’Argentina), Saida (Algèria), San Francisco (els Estats Units), Sant Petersburg (Rússia), São Paulo (el Brasil), Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), Seül (Corea del Sud), Shanghai (la Xina), Shenzhen (la Xina), Tel-Aviv (Israel), Tetuan (el Marroc), Torí (Itàlia), Tunis (Tunísia), Valparaíso (Xile) i Yokohama (el Japó).

Per darrere hi trobem Santa Coloma, que està agermanada amb Jalapa (Nicaragua), Villa El Salvador (Perú), Alès (França), Kilmarnock (el Regne Unit), Cogoleto (Itàlia), Huelma (Jaén), Cabra (Còrdova), Edchera (el Sàhara Occidental) i l’Havana (Cuba). Aquest fet demostra que la mida de la ciutat no té res a veure amb el nombre d’agermanaments.

Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya per darrere de l’Hospitalet i Barcelona, està agermanada amb Alcanar (Catalunya), Holguín (Cuba), Peñalolén (Xile), San Carlos (Nicaragua), San Fernando (Espanya) i San Miguel del Padrón (Cuba). Per la seva banda, l’Hospitalet només està agermanada amb Bezons (França), l’Havana (Cuba), Managua (Nicaragua) i Tuzla (Bòsnia i Hercegovina).

Són el mateix nombre de vincles de Mollet, que té relacions amb Cinco Pinos (Nicaragua), Rivoli (Piemont), Ravensburg (Alemanya) i Montélimar (França). Sorprenentment, la capital del Vallès Oriental, Granollers, no té agermanaments amb cap ciutat del món. Per la seva banda, Cerdanyola està emparentada amb Collegno (Itàlia).

Així mateix, a la zona sud de la metròpoli, Cornellà està agermanada amb Jinotega (Nicaragua) i Mariel (Cuba); el Prat de Llobregat, amb Kukra Hill (Nicaragua), Garrovillas d’Alconétar (Càceres), Fingal (Irlanda) i Gibara (Cuba); i Castelldefels, amb l’Habana Vieja (Cuba) i Lormont (França).

Arma política

Sens dubte, els agermanaments de ciutats volen ser una manera de trencar les barreres que massa sovint separen les comunitats humanes. Malgrat això, tal com demostra un cas recent, els agermanaments també poden ser una arma política.

El passat mes de febrer, l’Ajuntament de Barcelona, aleshores amb Ada Colau i els comuns al capdavant, va decidir revocar l’agermanament de la capital catalana amb la ciutat israeliana de Tel-Aviv. La iniciativa, en realitat, no havia estat impulsada des del consistori, sinó que eren diferents associacions les que havien demanat que es trenqués l’agermanament, adduint que l’Estat d’Israel no garantia els drets humans de les comunitats palestines de Gaza i Cisjordània. A més, el mateix síndic de Barcelona, David Bondia, en una resolució publicada el desembre va demanar a Colau que tallés els llaços d’agermanament amb Tel-Aviv.

Els partits de l’oposició van veure amb molt mals ulls aquell gest del consistori i no van dubtar a atacar Colau per la decisió. El regidor socialista Xavier Marcé escrivia en una columna al Línia que “no és normal apoderar-se de l’esperit de tota la ciutat per voler representar-lo amb decisions poc assenyades”. Finalment, el PSC, després d’aconseguir l’alcaldia de Barcelona, el setembre va decidir restablir l’agermanament entre les dues ciutats, que data de l’any 1998.