L’augment de població a Catalunya no té a veure amb la natalitat. Foto: Jordi Borràs/ACN
Catalunya ha passat dels sis milions d’habitants de finals dels anys vuitanta als vuit d’aquest 2023. Malgrat això, no tots s’han repartit de la mateixa manera pel territori. Actualment, més d’un 60% dels habitants es concentren en 164 municipis del que s’anomena regió metropolitana de Barcelona, que inclou el Barcelonès, el Garraf, el Baix Llobregat, els dos Vallesos, l’Alt Penedès i el Maresme. Dit d’una altra manera, el gran gruix de la població catalana és en un territori que representa el 16% de tots els municipis que conformen el país. De fet, en les últimes tres dècades la metròpoli no ha fet altra cosa que créixer demogràficament.
On viuen?
Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren un canvi en la distribució de la població a Catalunya. Cada vegada hi ha més gent a la regió metropolitana de Barcelona i a la costa. Es tracta d’una tendència que, lluny de ser exclusivament del territori, es reprodueix a la resta del món. Tres de cada quatre habitants del planeta viuen en zones situades a prop del mar i un 56% de la població ho fa en ciutats. S’espera que el 2050 aquesta darrera xifra se situï en el 66%.
Sigui com sigui, en el cas metropolità s’aprecien creixements demogràfics impactants. Begues, per exemple, entre el 1987 i el 2022 ha passat de tenir 1.590 habitants a tenir-ne 7.450, és a dir, ha crescut un 368%. Sant Cugat del Vallès ha triplicat la seva població i Sitges ha passat de 12.000 habitants a tenir-ne 31.000.
Per contra, les regions rurals de Catalunya han perdut població a marxes forçades. És el cas de municipis com Cardona o Flix, que han viscut una davallada del 31% de la seva població.
Qui són?
El creixement demogràfic, per tant, se circumscriu a la segona corona metropolitana. Segons explica l’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics-CERCA Pau Miret, en part “les persones joves i de la generació del baby boom, és a dir, les que tenen al voltant de 46 anys, són les que han anat marxant de Barcelona i la seva rodalia més propera perquè no podien pagar-se un pis aquí”.
De fet, els únics municipis metropolitans que perden població són Barcelona, que cau un 4% pel que fa als habitants, l’Hospitalet (4,4%), Esplugues (2,5%) i Badalona (0,3%). En total sumen gairebé 80.000 habitants menys, dels quals 66.000 se circumscriuen a la capital catalana.
No obstant això, el gran augment d’habitants que ha patit Catalunya i la regió metropolitana s’explica per un altre fenomen. “El motiu principal és la migració, perquè durant anys la diferència entre naixements i definicions ha estat pràcticament zero”, afirma Miret.
Aquesta situació, però, no ha estat homogènia al llarg del temps, i el boom migratori ha patit diferents fases. La primera va anar des del tombant de segle fins a la crisi econòmica, amb una arribada notable de persones al territori. Aleshores es va frenar la immigració fins que el 2013, amb la millora de l’economia, es va reactivar. “En el darrer padró es veu com està venint gent nascuda fora de les fronteres, que poden tenir nacionalitat espanyola o d’algun país d’Europa, com per exemple molts argentins que s’han nacionalitzat com a italians”, explica Miret.
Així mateix, la natalitat ha patit un procés similar i va caure a partir del 2009 amb la crisi. Pel que fa a la mortalitat, ha anat baixant, però s’aprecia un pic amb la pandèmia.
Per què venen?
El motiu principal que explica l’arribada de població migrada a la regió metropolitana és la feina. “L’efecte crida té a veure amb el turisme i els serveis a la gent gran i als infants, el que englobem en les tasques de cures”, assenyala Miret. “Ara no és com abans que la gent es movia a municipis on hi havia indústria”, afegeix.
D’aquesta manera, la població va als indrets com la costa on hi ha feines del sector turístic i a les grans ciutats on hi ha molta gent que necessita cures. “És fals que calen més dones per treballar amb gent gran per l’envelliment de la població”, apunta Miret. “El que passa és que amb l’entrada de la dona al mercat laboral hi ha una manca molt gran de mà d’obra al sector de les cures i l’Estat no ha absorbit mai aquestes feines, com sí que ha fet amb l’educació o la sanitat”, conclou l’expert.
