Fa temps que en política posem el focus d’atenció sobre els models de gestió de les administracions públiques, en el sentit de com s’han de prestar els serveis, si sempre de manera directa, és a dir, a partir dels mitjans propis de l’Estat, o també de forma indirecta, mitjançant el concurs d’altres organitzacions, siguin de l’univers del tercer sector i l’economia social o bé de la iniciativa mercantil. Aquest és un debat polític necessari i fonamental, però, al meu entendre, descentrat per apriorismes ideològics que poden tenir com a conseqüència enfortir innecessàriament l’Estat a expenses de l’autonomia de la societat civil. Miro d’explicar-me.
La idea segons la qual només les administracions públiques proporcionen béns públics i que, en conseqüència, els han d’aprovisionar directament és un plantejament clarament estatista que es resumeix en la idea que només és públic el que és Estat. És clar que el supòsit subjacent a aquesta posició està farcit de bones intencions: es considera que l’administració pública vetllarà sempre millor pels interessos públics alhora que serà més eficient, estalviant recursos a l’erari públic, si presta directament serveis dels quals n’és competencialment responsable. No obstant això, aital plantejament passa per alt les ineficiències de l’administració pública a causa de la densitat normativa que la governa, i que a grans trets es tradueix en una burocràcia refractària al servei públic: procediments propis d’una gimcana inacabable, exhaustius sistemes de control, noves normatives que se superposen sobre les prèvies i que, pretenent ser garantia del procediment, ofeguen la iniciativa civil…
Evidentment, l’administració pública és reformable i podria guanyar en eficiència i agilitat. Encara més: resulta imprescindible repensar-la per adequar-la als temps que corren i desvincular-la de la cultura administrativa pròpia del segle XIX, però és necessari i, sobretot, políticament adequat que en favor de l’Estat desconfiem de la capacitat generadora de béns públics d’una societat civil autònoma i democràtica? La qüestió és que no podem confondre el que és públic amb el que és Estat, si donem valor a la democràcia. Una confusió que no es produïa en els orígens de l’esquerra moderna de tradició socialista i llibertària i que, en canvi, ara sembla ser el mantra cultural de l’esquerra dels nostres dies.
No podem confondre el que és públic amb el que és Estat, si donem valor a la democràcia
Convé que deixem anar llast ideològic i ens referim més a fets empírics formulant-nos la següent pregunta: aquelles associacions i organitzacions de la societat civil que promouen projectes i serveis d’utilitat pública no essent Estat pertanyen conceptualment a l’àmbit d’allò que s’entén per privat o bé a l’espai del que és públic? La meva resposta és que, no essent administració pública, el valor d’aquestes entitats és públic, i que entre les seves funcions n’hi ha que promouen béns públics, és a dir, projectes i serveis pensats per a les persones que els requereixen per poder participar activament del conjunt de la societat a la qual pertanyen.
Podríem posar molts exemples d’organitzacions d’aquesta mena. En l’àmbit de l’acció social han estat fonamentals en processos d’inclusió, garantint atenció a les persones que ho necessitaven quan l’administració amb prou feines hi intervenia; innovant en plantejaments conceptuals i en metodologies d’acció que posteriorment han estat notables incorporacions teòriques i pràctiques a les polítiques públiques en curs i als serveis administrats per l’Estat; concertant amb l’administració pública col·laboracions de planificació, gestió i prestació de serveis… Només a tall de referència, en el camp de la lluita contra l’exclusió i la vulnerabilitat socials, o en el de les persones amb discapacitat, trobaríem moltíssims exemples d’iniciatives de valor públic que no es troben sota control directe de l’Estat, però que empenyen el conjunt de la societat cap a noves fites de progrés, per regla general involucrant l’administració pública en aquest procés.
En conseqüència, si des de plantejaments polítics es justifica i promou acríticament que només el que és Estat garanteix allò que concebem com a públic, i que per aquest motiu l’administració pública ha de concentrar la producció i la provisió de tants serveis com sigui possible, molt probablement el subproducte d’aquesta posició serà debilitar la societat civil, la capacitat d’autoorganització cívica i la millora contínua dels processos de conceptualització i intervenció socials. Qüestió especialment inquietant, perquè una de les condicions de millora en política pública és la seva obertura als nous reptes de les societats contemporànies, a la innovació conceptual i metodològica, en què una diversitat d’actors en interacció juguen un millor paper en els processos d’optimització de les intervencions públiques que pocs o un de sol. I que quedi apuntat: també per responsabilitat pública, tots aquells projectes i serveis que siguin acordats amb tercers s’han de poder anar ajustant a un finançament adequat que garanteixi la sostenibilitat de les organitzacions que els presten i l’equitat en les seves condicions laborals. Aquesta mena de canvis no es produiran d’un dia per l’altre, però s’han d’anar concretant progressivament si volem perseverar a generar societats cohesionades, plurals i democràtiques.
