Recentment, la presidència espanyola del Consell de la UE anunciava, entre aplaudiments i felicitacions, l’acord aconseguit pels 27 respecte a la política migratòria i d’asil. Després que durant gairebé quatre anys les negociacions del Pacte europeu de Migració i Asil hagin estat paralitzades a causa del bloqueig imposat per alguns països, en aquest segon semestre de l’any s’han produït enormes avenços fins que, finalment, fa pocs dies es produïa l’acord sobre el reglament que més controvèrsia havia suscitat entre els estats membres i que al seu torn més preocupava les organitzacions que defensem els drets humans de les persones migrants i refugiades.
Aquest reglament, que tracta sobre les situacions de “crisi”, “força major” i “instrumentalització” de la migració, suposa la creació d’un marc normatiu que permetrà suspendre el dret d’asil en determinades situacions. És a dir, quan un estat consideri que es troba davant d’una d’aquestes tres situacions anteriorment esmentades, podrà posar en suspens de manera temporal la seva pròpia legislació sobre migració i asil per exonerar-se de complir amb les seves obligacions legals envers les persones que arriben a les nostres fronteres sol·licitant protecció.
En concret, aquest reglament permetrà retardar o posposar el registre de les sol·licituds d’asil que es produeixin a la frontera, creant la ficció jurídica que aquestes persones encara no estan al territori; permetrà, també, aplicar procediments accelerats per a l’estudi de les sol·licituds, la qual cosa suposa un minvament en les garanties de protecció, ja que la majoria de sol·licituds de protecció internacional necessiten un estudi rigorós; i permetrà que durant el temps que s’aplica aquest procediment accelerat, que podria durar fins a 20 setmanes, les persones puguin romandre detingudes en espais habilitats als llocs fronterers. A més, aquelles persones que es consideri, a través d’aquest procediment accelerat, que no són mereixedores de la protecció internacional seran ràpidament deportades als seus països d’origen o a un tercer.
Des de la perspectiva dels drets humans, aquest acord suposa, de facto, la possibilitat d’acabar amb el dret d’asil
No obstant això, el més preocupant d’aquest reglament no són només les mesures concretes que permet desplegar, sinó l’arbitrarietat sobre quan serà possible desplegar-les. I és que els conceptes de “crisi”, “força major” i “instrumentalització” estan definits d’una forma tan ambigua que permetrien diferents interpretacions i que, per tant, poden donar lloc al fet que es faci un ús arbitrari d’aquests conceptes per restringir encara més els drets de les persones refugiades. I això és especialment preocupant en un moment en el qual a Europa s’està produint un ascens dels governs d’extrema dreta, que no dubtaran a invocar aquestes disposicions normatives per rebutjar les persones que arribin a les seves fronteres.
A més, el reglament inclou, com deia, el concepte d’“instrumentalització” de la migració, que fa referència a aquelles situacions en les quals els estats utilitzin les persones migrants i refugiades com a arma política amb l’objectiu de desestabilitzar altres països o la UE. Aquest concepte no només fa referència al fet que tercers estats fomentin el desplaçament de migrants irregulars a Europa, sinó que també considera que actors no estatals puguin fer aquesta funció. En aquest sentit, les ONG de salvament marítim, que actualment estan duent a terme una tasca que haurien de fer els estats, podrien ser considerades com a actors que facilitin els desplaçaments de les persones que travessen la ruta del Mediterrani per arribar a Europa. Sembla que la necessitat d’arribar a un acord sobre la política migratòria i d’asil a nivell europeu ha pesat més que la responsabilitat dels estats per garantir uns mínims estàndards de protecció a les persones que fugen de diferents persecucions, en línia amb el que s’estableix al dret internacional. No obstant això, des de la perspectiva dels drets humans, aquest acord suposa, de facto, la possibilitat d’acabar amb el dret d’asil.
La possibilitat que els estats incompleixin les seves obligacions legals en moments d’excepcionalitat buida de tot contingut la figura de l’asil i la protecció de les persones refugiades, a més de suposar una barbaritat des del punt de vista jurídic. En situacions de crisi haurien de posar-se en marxa mecanismes, precisament, per garantir que totes les persones necessitades de protecció tinguin accés al procediment. En cap cas les situacions excepcionals poden significar la rebaixa dels estàndards de protecció que els estats estan obligats a garantir. Els estats de la UE han demostrat amb Ucraïna que quan existeix voluntat política és perfectament possible posar en marxa de manera ràpida mecanismes per protegir i acollir milers de persones arribades en pocs dies a les fronteres de la UE.
L’aprovació d’aquesta normativa mostra de manera clara, una vegada més, la falta de voluntat política dels estats membres de la UE per garantir la protecció de les persones refugiades i la discriminació per origen a la qual s’enfronten les persones que es veuen obligades a fugir a l’hora d’arribar a Europa.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
