Barcelona ha de ser un lloc on poder viure, on voler viure i d’on estiguem tan orgullosos que puguem convidar-hi a viure.
Poder-hi viure es trasllada en termes de justícia social, d’accés a l’habitatge digne i de qualitat, però també d’evitar l’expulsió i la gentrificació als barris, de tenir cura de la infància i la vellesa, de combatre l’absentisme escolar i d’oferir oportunitats d’ocupació per a tothom. Poder plantejar, per exemple, un salari mínim de ciutat va a l’arrel d’aquesta qüestió.
Voler-hi viure és, senzillament, que la ciutat ens ajudi a ser una mica més feliços! Que ningú se senti atrapat allà on viu, que puguem gaudir del barri i d’un espai públic de qualitat, net i segur per a tothom, pensat perquè hi hagi vida. Que no hàgim de patir pel que respirem o per si el soroll no ens deixa descansar. Que la ciutat ens protegeixi dels efectes severs del clima. Que muntar-hi un negoci sigui àgil i ens sentim acompanyats. Que no hàgim de tancar persianes que feia dècades que estaven pujades. Que les coses funcionin i que vagin en la direcció adequada. En una ciutat, la capacitat de visió cap a la transformació sostenible, els lideratges ferms i la bona gestió dels serveis fan que ens sentim còmodes allà on vivim.
I si podem viure i volem viure a Barcelona, tindrem ganes d’obrir-la i de compartir-la. Serem capaços de retenir i captar talent, d’accelerar el coneixement i la recerca, de convidar el món a participar de la ciutat. La creativitat i la innovació seran vectors de progrés.
Voler, poder i convidar a viure-hi té a veure amb les grans qüestions urbanes que es comparteixen entre la majoria de ciutats. Els reptes urbans són similars arreu, d’aquí que la majoria de ciutats vagin de la mà amb polítiques locals similars. Veiem, per exemple, com el debat del canvi de model de la mobilitat tradicional és recurrent a gran part de les ciutats desenvolupades, o com es va donant pas a carrers amb més espai per als vianants. O com la governança metropolitana se situa entre les prioritats.
Els pròxims quatre anys seran essencials per a la transformació de Barcelona
La diagnosi de l’estat de la qüestió urbana i les polítiques a prendre ja està més que consensuada entre les xarxes d’autoritats locals o els organismes internacionals, però on manca capacitat és en la posada en pràctica de les accions. D’aquí surt la importància de proposar solucions i respostes concretes i tenir la capacitat de portar-les a terme.
I està comprovat, ciutat a ciutat, que la clau de l’èxit de la implementació només apareix quan hi ha la complicitat de tots els actors de la societat per fer ciutat de manera conjunta. Quan el lideratge públic és capaç de conduir el sector privat, el món de la recerca, els moviments socials, els professionals, els veïns i veïnes i els mitjans de comunicació en una sola direcció. Aquest és el veritable triomf de la transformació urbana.
Una conjunció que no passa per buscar el consens en totes les qüestions, sinó més aviat per buscar el compromís i la responsabilitat de cada un dels grups.
Aquest 28 de maig venen unes eleccions renyides. Ens hi juguem poder, voler i compartir el fet de viure a Barcelona. Jo m’he sumat a l’espai d’Esquerra Republicana perquè tinc la convicció que és des d’on es pot impulsar un canvi de progrés social i sostenible, amb visió de país, i perquè l’Ernest Maragall té la capacitat de poder fer caminar tota la ciutat en aquest camí.
Us recomano que reflexioneu en aquesta clau d’èxit aquests dies, perquè els pròxims quatre anys seran essencials per a la transformació de Barcelona.
Rosa Suriñach, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
