El 10 de desembre passat es va commemorar el 75è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans del 1948, que al seu tretzè article estableix que tota persona té dret a sortir del seu país i al catorzè que tothom pot buscar protecció internacional en cas de persecució. A més, els Estats signants de la declaració tenen l’obligació de vetllar pels drets de totes les persones que es trobin sota la seva jurisdicció, independentment de la seva nacionalitat o de la seva situació administrativa al territori, una responsabilitat que col·lectius i organitzacions van reclamar a les autoritats el 18 de desembre passat, Dia de les persones migrants. No obstant això, la política migratòria i d’asil dels Estats europeus xoca cada vegada més amb els instruments internacionals de protecció dels drets humans i amb les obligacions dels Estats envers les persones que arriben a les seves fronteres. L’externalització de les fronteres europees i del control migratori, que es tradueix a pagar a tercers països perquè controlin les sortides de persones, cada vegada posa més dificultats als que tenen la necessitat d’abandonar els seus països, i la política de (no) concessió de visats, així com la falta de vies legals i segures que suposa que milers de persones hagin de transitar perilloses rutes per arribar a Europa, dificulta –quan no impossibilita– poder accedir al procediment per sol·licitar asil. Si malgrat tot això aquestes persones aconsegueixen arribar a Europa, generalment experimenten situacions d’enorme precarietat i solen haver de fer front a diferents formes de discriminació.
Per molt que alguns partits polítics i mitjans de comunicació intentin convèncer la ciutadania sobre la suposada laxitud de la política migratòria europea i dels suposats beneficis amb els quals compten les persones migrants al nostre país i a la resta de l’Estat, la realitat és que les persones migrants i refugiades veuen sistemàticament vulnerats els seus drets més bàsics i troben enormes dificultats per a la seva inclusió social. Una persona que ha accedit a l’Estat espanyol de manera irregular haurà de passar, com a mínim, entre dos i tres anys residint “sense papers” fins que aconsegueixi regularitzar la seva situació administrativa, període durant el qual no podrà treballar legalment, ni llogar un habitatge ni tenir dret a la seguretat social, i comptarà amb un dret restringit a rebre assistència sanitària. A més, haurà de tenir sort i no ser víctima d’una identificació policial per perfil racial, i fins i tot abstenir-se d’anar a una comissaria de policia a denunciar un delicte o la pèrdua del seu passaport, ja que trobar-se en situació irregular se sanciona amb una multa o amb l’expulsió del territori. Per fer efectiva aquesta última mesura, les persones migrants poden passar fins a 60 dies privades de llibertat en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) custodiats per la policia, com el de la Zona Franca de Barcelona, denunciats per nombroses organitzacions per greus vulneracions dels drets humans.
La protecció de les persones refugiades i el respecte als drets de les persones migrants no són concessions polítiques, sinó obligacions internacionals
En els últims anys, col·lectius liderats per persones migrants han posat en marxa campanyes per aconseguir el reconeixement dels seus drets, com la que demana la regularització del més de mig milió de persones que actualment són a l’Estat espanyol en situació administrativa irregular, o com les que es duen a terme per acabar amb les identificacions policials per perfil racial o pel tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers i la fi de les deportacions forçoses. No obstant això, les administracions continuen desoint les reclamacions d’aquests col·lectius i exposant milers de persones a la precarietat i a les vulneracions de drets, fins i tot sabent que la inclusió no pot significar una altra cosa que reconèixer els mateixos drets a les persones migrants que els que es garanteixen a les persones nacionals.
El Dia de les persones migrants es va celebrar el desembre passat en el context de les negociacions del nou Pacte europeu de Migració i Asil, que després d’anys paralitzat ha vist la llum finalment malgrat el rebuig de les organitzacions de la societat civil, que no han parat d’advertir dels riscos que pot suposar per a la protecció de les persones migrants i refugiades i per al dret d’asil. Algunes de les normes més polèmiques del pacte, com la possibilitat de suspendre la normativa sobre asil en casos d’excepció deixant les persones refugiades en uns llimbs jurídics, l’aplicació de procediments accelerats a la frontera que no garanteixen la correcta anàlisi de les sol·licituds o els procediments previs d’admissió a tràmit que pretenen crear la ficció que les persones no han arribat a territori europeu, ja s’han posat en marxa en alguns territoris de la UE com les illes gregues i han tingut conseqüències desastroses tant per a les persones migrants i refugiades com per a les illes i els seus habitants.
No és sostenible que la Unió Europea continuï gestionant l’arribada de persones amb necessitats de protecció o que busquen una vida digna amb un enfocament propi de la política criminal que vulnera els drets més fonamentals. La protecció de les persones refugiades i el respecte als drets de les persones migrants no són concessions polítiques, sinó obligacions internacionals que l’Estat espanyol ha ratificat i que no pot no complir. L’aprovació d’aquest pacte és, una vegada més, una oportunitat perduda per demostrar el compromís en la defensa dels drets humans i una mala notícia tant per a les persones migrants i refugiades com per a les organitzacions de la societat civil que lluiten per una societat més justa.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
