Quan l’any 1997 es va inaugurar a Bilbao el museu Guggenheim, de l’arquitecte nord-americà Frank Gehry, hi va haver un consens pràcticament unànime a la professió, però també entre el públic en general, sobre la qualitat arquitectònica de l’obra. No només perquè mostrava una trajectòria coherent de recerca del mateix autor del projecte, sinó perquè l’edificació sintetitzava d’una manera poètica el passat siderúrgic i industrial de la ciutat.
Varat sobre la riba de Bilbao, l’edifici d’acer recargolat i recobert d’escates de titani es mostrava com una al·legoria de les desaparegudes drassanes Euskalduna i dels Alts Forns que envoltaven la ciutat i que, durant un llarg període de la seva història, van anar tenyint-la de fum i d’ombra.
Per això ningú no va entendre que anys més tard, enmig d’un camp de vinyes de la Rioja, aparegués un edifici igual. I un altre a Minnesota i un altre a Los Angeles… El context cultural, geogràfic i històric que semblava haver guiat la concepció de l’edifici a Bilbao no era tan evident a la resta d’edificis clònics que van anar apareixent els anys que van envoltar la proposta biscaïna.
Aquesta passada temporada primavera-estiu del 2023, la Pedrera de Gaudí va acollir una mostra retrospectiva de l’obra de Jaume Plensa. Una exposició interessant per la seva innegable qualitat artística que utilitzava com a reclam un enorme bust de color blanc situat a la vorera del xamfrà davant del passeig de Gràcia de Barcelona. Una figura a la qual ja ens té acostumats l’autor i que se situava a escassos metres d’una altra de permanent, pràcticament idèntica, aquesta vegada de color de bronze, a la cantonada del Palau de la Música Catalana, a la petita plaça de Lluís Millet, just on s’obre a la Via Laietana.
Hem vist bustos similars a Nova York, a Venècia, a Madrid o a Rio de Janeiro. Alguns de temporals i altres de permanents que, per repetició, acaben convertint el paisatge urbà en una peculiar Illa de Pasqua amb ‘Moais’ al gust de tots els públics.
El dubte, igual que en el cas dels clons del Guggenheim, és si el procés intel·lectual que condueix a l’obra primigènia ha existit també en les repeticions posteriors o es tracta més aviat de treure el màxim rèdit possible a un èxit popular que s’ha tornat icònic.
No hi ha ciutat que es vulgui prear, que no tingui el seu pont de Calatrava, el seu edifici recargolat o la seva figura súper obesa del desaparegut Fernando Botero
Un enorme bust de l’escultor Jaume Plensa presidint la façana de la Pedrera la primavera del 2023. Fotografia de l’autor
A aquest joc no es presten únicament els autors de les obres. Governants i alcaldes, desitjosos de rendibilitzar el seu mandat i de situar la seva ciutat al mapa, mercadegen amb els èxits mediàtics d’altres latituds.
No hi ha ciutat que es vulgui prear, que no tingui el seu pont de Calatrava, el seu edifici recargolat o la seva figura súper obesa del desaparegut Fernando Botero.
Vist en perspectiva global, per més que ho vulguin vestir d’una altra manera, les nostres ciutats acaben sent franquícies d’aquestes obres, com ho són els Starbucks, els McDonald’s o les hamburgueseries Five Guys.
L’interès que aquestes obres susciten als nostres polítics comporta un perill doble. D’una banda, la llibertat creativa acaba condicionada per l’encàrrec que reben: volen alguna cosa com allò d’aquella altra ciutat, d’un moment i d’un context diferents. De l’altra, força a un irremeiable acomodament dels autors que, novament, va en detriment de l’esperit crític i del risc intrínsec de qualsevol acte creatiu.
Sigui com sigui, la ciutadania rep moltes vegades una oferta cultural i un paisatge urbà uniforme a escala mundial i, sovint, banalitzat. Això, a més, dificulta l’aparició d’altres manifestacions culturals noves o més arriscades de gent jove. Artistes, arquitectes i creadors que lluiten per tenir veu pròpia i que, quan veuen aparèixer un objecte repetit d’aquestes característiques, deuen pensar: “Quina cara!”
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
