El 2018, la població metropolitana més gran de seixanta-cinc anys era de prop d’un 20%. S’estima que el 2038 arribi al 25%. A hores d’ara, al voltant d’un 35% de les persones de més de setanta-cinc anys viuen soles. Envellim més i, d’entrada, sembla que, cada cop més, cadascú a la seva manera. Atenció, no només perquè un pensi, diguem-ne, un projecte de senectut fet a mida; també, i fonamentalment, perquè les nostres trajectòries de vida incardinades en els processos socials ens duran a una experiència de vellesa diversificada, tant en condicions com en estils de vida.
El fet és que envellim. Qui, com jo, es mou en la cinquantena, hi comença a pensar. El procés biològic, amb més o menys fortuna (i malalties a banda), és per a tothom el mateix. Però, socialment parlant, no envellim igual. Ja passa ara que la senectut hi ha molta gent que l’experimenta d’acord amb diversos estils: no fent gairebé res o tenint projectes i gaudint d’aficions de tota mena –d’oci, culturals, esportives, polítiques i solidàries, entre altres. És clar que en funció de si es viu o no de manera folgada, la vellesa és una o altra. En aquest punt, dues variables són definitives: si es disposa d’una propietat immobiliària pagada i si la pensió de jubilació és suficient per viure. I hi hem d’afegir si l’entorn relacional és sòlid i l’univers familiar estable, cosa, aquesta darrera, que escasseja a dia que passa.
Les tendències socials actuals permeten pensar en la vellesa com un episodi actiu del cicle de vida, però alhora compliquen viure aquesta etapa amb estabilitat. En aquest punt, per exemple, el model d’estat del benestar es troba principalment tensat per com podrà garantir les pensions, i d’acord amb quines quantitats suficients. I a casa nostra, el problema de l’habitatge repercutirà sobre un segment significatiu de les persones grans: perquè, a diferència de la majoria dels vells actuals, bastants dels que encara no ho som no disposem d’habitatge en propietat i probablement ja no en tindrem, amb la qual cosa haurem de continuar pagant lloguer fins a traspassar. A ningú se li escapa que disposar o no d’una pensió suficient és, en aquest cas, encara més definitiu, donades les condicions draconianes del mercat immobiliari, combinades amb la migradesa de les pensions. En fi, és evident que les trajectòries de vida i l’estructura de les desigualtats socials s’encreuen amb la diversificació social, que és conseqüència del que en Sociologia es coneix com a procés d’individualització.
Les tendències socials actuals permeten pensar en la vellesa com un episodi actiu del cicle de vida, però alhora compliquen viure aquesta etapa amb estabilitat
Us parlaré de mi per clarificar l’argumentació. Jo, amb cinquanta-tres anys, no tinc cap propietat. Tinc feina i encara estic en disposició d’assumir un lloguer i totes les despeses derivades d’una família monoparental de tres: jo mateix amb els meus dos fills adolescents, la Sofia i en Martí. Per tal com he anat descabdellant la meva trajectòria laboral, és més que probable que hagi de continuar treballant més enllà del llindar de l’edat de jubilació, perquè no ho he comptat, però entre contractes laborals diversos, una ruïnosa etapa d’alcalde i l’actual d’autònom, molt em temo que no em sortiran els comptes per plegar a una edat decent. Jo, que ara puc fer front a les meves despeses, començo a preocupar-me per si tindré dificultats per afrontar-les quan sigui vell. I és un tema que em molesta, perquè a nosaltres ens havien dit que en aquesta etapa de la vida hi havies d’arribar tenint-ho tot lligat, però no. Molts de nosaltres, socialitzats en les creences de progrés lineal dels nostres pares (d’altra banda, gent treballadora), hem experimentat què és que les certeses, en el treball i en les relacions, fonamentalment, se’ns desfessin en l’aire. Perquè ens les han desfet (el sistema d’organització social) o perquè les hem desfet (a causa de les decisions que hem anat prenent o de les que altres han pres per nosaltres).
Jo vull arribar a vell de la següent manera: sempre he estat en actiu i vull continuar així, interactuant amb altres d’acord amb interessos comuns, projectes engrescadors, il·lusions compartides o, simplement, bona companyia. No vull haver-me de relacionar només amb gent de la meva edat. Mai no entraria a un casal de gent gran. No m’agraden ni el dòmino ni el bingo. Hauria de prendre psicotròpics a cullerades per ballar balls d’envelat. Abans em fotria daltabaix d’un barranc que pujar a un autobús de l’Imserso. He entès que, més enllà d’aquestes famílies amb què ara comptem, esllanguides i debilitades, recompostes i tornades a compondre, i d’aquests amors que havien de ser per sempre fins que fugen, hem de procurar cuidar les relacions d’amistat, perquè, si no, ens encaminem inexorablement cap a la solitud, una soledat persistent que mai no haurem desitjat. D’altra banda, temo la dependència, perquè, pel que veig, aquesta et porta a dependre incondicionalment de serveis públics o privats i d’institucions reglades que sacrifiquen la teva llibertat (la que puguis tenir) amb els famosos protocols d’atenció. Raó per la qual preferiria morir abans de dependre massa de ningú, però, especialment, m’horroritzaria haver d’experimentar el final de la meva existència en condicions de sotmetiment a una institució o servei.
Crec que el que dic s’entén. No és cap excentricitat. Segur que coincideixo amb la visió de molts altres avis i àvies potencials. El sistema d’atenció pública ha de reaccionar enfront l’evidència dels vells que serem, en quantitat i qualitats. Sobretot, convé que la política pública de la senectut s’orienti a respectar les nostres vides. Les pensions seran un gran problema si no s’hi posa remei, però potser encara ho serà més l’habitatge: la possibilitat de poder pagar una llar i de poder-te moure a dins. No caldrà que disposem d’habitatges grans, perquè moltes persones que serem velles, dins de les cases serem poquetes, sovint una de sola, fet que cada cop més hauria d’animar a plantejar formes de residència cooperatives i solidàries en què cadascú disposi del seu espai, a més d’altres per confluir. Els serveis d’atenció que puguem requerir ens han d’enfortir per continuar duent una vida autònoma, tant com sigui possible fins al final del trajecte, no per fer-nos éssers dependents. Cal pensar com poder atendre qui ho necessiti sense tancar a pany i forrellat ningú ni fer que cap de nosaltres visqui decrèpitament per satisfer protocols professionals. La llar compartida que és la ciutat ens ha de permetre transitar-hi i viure-la, com tothom. Els equipaments públics han de contenir diversitat d’usos i possibilitats comunitàries, a banda dels serveis que hagin d’oferir. Podria ser que els joves requerissin espais específics, d’acord, però no continuem definint espais i equipaments específics per a vells. Barregem-nos. I una qüestió d’educació elemental per a vosaltres que sereu joves quan jo sigui vell: no se us acudeixi mai tractar-nos com si tinguéssim cinc anys, perquè si això em passa a mi i duc bastó, us el fotré pel cap. Quedeu avisats.
