Des que tinc ús de raó he estat un apassionat de la política. Aquesta passió em va portar des de ben petit a militar en diferents causes. Unes més encertades que altres, però sempre mogut pel que vaig considerar correcte.
Un bon amic em va dir, sent jo molt jove, que el més important era llegir molt. Llegir i formar-me per a ser capaç de canviar d’opinió si era necessari. La vida em va portar a dedicar-me al debat de manera professional. Primer com a orador universitari, després com a professor d’oratòria i debat en diferents universitats i més tard com a analista en diferents mitjans.
L’aprenentatge més gran durant aquest temps va ser, probablement, el fet d’adonar-me que una mateixa cosa pot ser vista des de múltiples prismes i que el més important és ser capaç d’analitzar-los tots. Això és motor de canvi per a un mateix i pot resultar motor de canvi per a la societat quan el debat és ben entès. La cerca i el dubte com a motor de canvi i la convicció com a motor d’acció.
Després de participar en debats de tota mena durant l’etapa més dura del Procés en mitjans com TV3, TVE, Cuatro o Catalunya Ràdio vaig conèixer l’exprimer ministre socialista francès Manuel Valls. Amb ell iniciem un projecte que tenia un objectiu molt concret: que l’independentisme no aconseguís l’alcaldia de Barcelona.
Una vegada assolit, els camins de cadascun de nosaltres van anar prenent una direcció diferent. En les eleccions del febrer, tant Manuel Valls com jo vam donar suport a la candidatura de Salvador Illa, i al cap d’un temps vaig decidir integrar-me a l’únic projecte que pot tornar a transformar Barcelona: el projecte de Jaume Collboni.
Vaig decidir integrar-m’hi sense fer soroll, buscant només sumar a un projecte que estic convençut que serà determinant per a dibuixar la Barcelona de la dècada vinent. Perquè estem en el moment d’establir les bases per a un futur que ho canviarà tot: la nostra manera de produir, la nostra manera de relacionar-nos amb l’espai públic, la nostra manera de consumir… Tot.
Encara hi ha gent en política que considera que fer les coses bé, encara que costi, és imperatiu
M’hi vaig implicar a nivell territorial. Vaig decidir treballar el territori des de Ciutat Vella, agrupació de la qual soc adjunt a la primera secretaria, la qual està dirigida per la que avui considero una bona amiga i un far en matèria política: Isabel López Chamosa.
En una conversa pública amb ella i amb qui va ser durant anys secretari d’organització del partit i que avui considero un mentor, Josep Maria Sala, vaig arribar a la conclusió que el meu procés i el de tants altres companys que venen del mateix espai que jo no és més que el propi procés del Partit dels Socialistes de Catalunya. Un partit que va néixer fruit de la unió de diferents corrents i que, avui dia, continua aglutinant persones amb procedències de tota mena que s’uneixen per a un projecte concret: fer política per a millorar la vida de la gent, especialment la d’aquells que més ho necessiten.
I quan un fa aquest canvi, el fa amb totes les conseqüències i de manera coherent. Aquest és el motiu pel qual vaig decidir renunciar a l’acta de regidor que m’arribava pels moviments a la llista per la qual em vaig presentar el 2019. Perquè el PSC és la meva casa i perquè crec que els vots que rep una llista electoral no poden utilitzar-se per al benefici d’una altra.
Per això vaig decidir obrar en conseqüència amb el que vaig considerar correcte. Perquè com deia Kennedy, “la política és com les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament”. I per més que molts poguessin trobar raons per a assumir una acta de regidor que en efecte em pertanyia, vaig decidir obrar en conseqüència amb el que considero totalment correcte.
És cert que van ser molts els que van donar per descomptat que recolliria l’acta. La nostra política s’ha malmès tantíssim que, sovint, fer el correcte no entra en l’equació ni com a possibilitat. Això diu molt de la situació en què ha quedat per a molts la política. I no és d’estranyar. Vivim temps en què uns se salten els seus propis codis ètics per a poder seguir en política i altres són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir un lloc o un suport més. Quants càrrecs públics de Ciutadans han decidit mantenir les seves actes a tota Espanya per a donar suport a altres opcions polítiques? El número és massa grotesc per a deixar-lo per escrit.
Entenc que molts hagin perdut la fe en la política, però també entenc que encara queden motius per a l’esperança. Molts. Encara hi ha gent en política que considera que fer les coses bé, encara que costi, és imperatiu. De fet, així m’ho va traslladar molta gent del meu partit, que malgrat repetir-me una vegada i una altra que la decisió seria personal, em van donar el seu punt de vista sobre l’assumpte. Un punt de vista que avui agraeixo. Un punt de vista que, probablement, avui resulta revolucionari.
