El sociòleg de bandera i tristament finat abans d’hora Ulrich Beck va afinar als anys vuitanta la idea que la política discorre per canals no polítics, i d’una manera molt més significativa de la que ens imaginem. Parlava de subpolítica referint-se als espais de configuració de poder social influents en la política visible de l’activitat parlamentària i els governs. Els seus exemples preferits eren la capacitat empresarial i la configuració de noves realitats tècniques i marcs cognitius propis de la gent de ciència. A mi, la idea em sembla suggerent en el punt que proporciona voluntat política en activitats centrals de la nostra dinàmica social que no s’ubiquen en l’escenari de la legitimitat democràtica convencional, però que hi incideixen decisivament. Un cas clar d’això són els professionals públics.
Segons això, parteixo de la base que és un error d’apreciació persistir a diferenciar exhaustivament el món de la política respecte del de la tècnica i la gestió organitzativa pròpies de l’administració pública. D’acord amb aquesta distinció, en l’espai de la política recaurien les visions de futur, les propostes programàtiques i el discurs interpretatiu de la realitat. En el camp de la tècnica hi trobaríem la manera professional d’assolir les fites programàtiques mitjançant la mobilització de recursos organitzatius, econòmics, disponibilitats legals i coneixement tècnic a l’abast. Les posicions directives professionals exercirien de ròtula entre l’impuls de l’acció de govern i la seva traducció operativa, tècnicament sistematitzada i administrativament desenvolupada en el marc de les normatives legals vigents. Però convé parar atenció sobre aquesta praxi, perquè està impregnada de valors de connotacions polítiques, ja que, en realitat, els mons polític i tècnic necessàriament han de confluir per garantir l’efectivitat que es reclama a l’administració pública i, en conseqüència, preservar la legitimitat de les institucions democràtiques.
Seguint aquest fil conductor, em sembla obvi que en el marc de l’administració pública hi ha el que podríem qualificar d’activitat professional de connotacions polítiques. El cas de l’acció social és en aquest sentit paradigmàtic. És un fet ben conegut que moltes de les seves experiències de treball al·ludeixen a motius de canvi o transformació de les condicions de vida de determinats grups socials. Es justifica la necessitat d’aquests canvis en funció d’objectius generals tals com la inclusió social, la reducció de les desigualtats o el reconeixement de les diferències. I no és un exercici polític treballar per assolir finalitats d’aquesta mena? La política guarda una relació de correspondència amb l’organització del poder en la societat. Les relacions de poder es configuren històricament i es consoliden en estructures socials. Aquestes mai no són estàtiques perquè són històriques, producte de l’activitat humana. L’acció política té per finalitat participar en la configuració del poder social, influir o condicionar la seva distribució. En aquest sentit, és i ha de ser pràctica, orientada a resultats.
Els mons polític i tècnic necessàriament han de confluir per garantir l’efectivitat que es reclama a l’administració pública
D’altra banda, és sabut que actualment el sector dels serveis socials viu un debat sobre la seva reorientació vers l’acció comunitària, aspecte que convida a replantejar les credencials professionals dels seus equips de treball. L’objectiu general del sistema professional és promoure processos d’autonomia personal en un marc combinat d’interdependències, creixement de la diversificació social, concentració territorial de les necessitats i increment del ventall de fragilitats vitals per causa de l’estructura social. La consigna és apoderar comunitats. S’entén que aquestes tenen un efecte protector sobre les persones que facilita la possibilitat que prosperin. S’afirma que aquesta hauria d’haver estat sempre la meta dels serveis socials, però es critica el fet que no ha estat així perquè fins a l’actualitat els esforços s’han abocat a contenir situacions d’alt risc social. Ara, en canvi, aquesta reorientació professional en clau comunitària implicaria que els serveis socials passessin a definir-se més per la funció d’habilitar les capacitats personals i col·lectives que no per frenar processos d’exclusió.
Doncs bé, en cap altra de les credencials professionals de l’acció social es veu tan clarament la seva dimensió política que en l’acció comunitària que té per finalitat superar situacions de necessitat mitjançant l’apoderament de comunitats. Perquè en la mesura que aquestes s’articulen en un procés d’organització i acció en pro de la inclusió social, els professionals dels serveis socials han d’intervenir sobre l’estructura que distribueix desigualment recursos i oportunitats, habilitant un agent de canvi, les comunitats, i essent ells mateixos agents de canvi professionalment especialitzats.
Perquè els equips professionals d’acció social treballen amb persones i amb aquestes actuen sobre l’entorn, sobre les seves condicions. A un nivell d’abstracció més gran, es tracta d’estructures socials que configuren desigualtats, les mantenen, les esmorteixen o les accentuen en processos sistèmics que es desenvolupen en un marc històric; que no són producte de la natura, sinó de la capacitat de l’agència humana de configurar realitats específicament socials. Raó per la qual la desigual distribució de recursos i oportunitats en marcs estructurals configura pràcticament una relació de poder; conforma una realitat política profunda. En conseqüència: qualsevol mena d’intervenció col·lectiva que tingui per objectiu fer variar (neutralitzar, superar, esmorteir, aplanar, corregir) aquesta desigual distribució de recursos i oportunitats és una intervenció política. Podem afirmar, així, que una de les bases constitutives de la professionalitat de l’acció social és política. Però no en el sentit d’entrar en competència amb la representació democràtica, sinó en el més bàsic i substantivament polític que implica la promoció deliberada de canvis socials.
