«Si no saps que estàs vigilat tot el dia és perquè no vols,
i no vols perquè ets addicte al mòbil»
Marta Peirano
Ara que clou una altra edició del Mobile World Congress potser es podrien començar a dir altres coses que mentre dura la cita mai surten ni s’esmenten –és a dir, s’amaguen o es neguen, no fos cas que s’esguerrés la presumpta festa. Coses sobre altres serrells estructurals i altres detalls funestos, que necessàriament obliguen a rebaixar l’eufòria que envolta cada edició del congrés i que diuen poc de nosaltres, com a societat, si romanem en silenci. Cada cop que es tanca una nova edició, torna una munió de vells dubtes. La llista és massa llarga. Alguns dilemes ben actuals, com l’aplicació –i la propietat– de la intel·ligència artificial, atès que fins i tot els promotors més insignes en demanen ja una urgent regulació. O vells contes dels comptes que mai no surten, en el mateix vessant econòmic: de l’habitual pluja de milions –hotels, restauració, oci– que sempre s’exalça mai se n’esclareix ni la distribució ni el cost públic real –que en són ja uns quants milions. De fet, si alguna cosa han demostrat les crisis consecutives que ens assetgen és que ja no cal esperar cap efecte degoteig que alguna gota ens caigui i que cap gran esdeveniment –ni cap Hard Rock– ens traurà del cul-de-sac. La recaptació es queda –com els barris i les perifèries– on sempre.
Al capdavall, el mateix dia que arrencava el Mobile, l’Idescat feia pública l’enquesta de condicions de vida a Catalunya del 2023: risc d’exclusió social al 24,4% i un 46% de les llars catalanes amb dificultats per arribar a final de mes. Detall quotidià en do menor, si sé que un bon músic –i un bon amic, en Borja Penalba– presenta avui, en el marc de l’edició del Barnasants dedicat a la revolució portuguesa dels clavells, el seu darrer treball a la Paral·lel 62 i ha desistit de trobar hotel per a tota la banda de música que l’acompanya –12 persones. Finalment, ha triat llogar un minibus amb xòfer per tornar-se’n a València tan bon punt acabi el més que recomanable recital, on presentarà Giròvag. Previsorament, va consultar preus d’hotel fa molts temps, però aleshores ja s’havien duplicat per a aquesta setmana. Fa uns dies ho va tornar a mirar, per si de cas sonava la flauta, i tot era pitjor: s’havien triplicat, quadruplicat i fins i tot quintuplicat. Barcelona només és bona si la bossa sona.
Cap gran esdeveniment –ni cap Hard Rock– ens traurà del cul-de-sac. La recaptació es queda –com els barris i les perifèries– on sempre
Llei del silenci, des que va arribar el MWC fa divuit anys hi ha dos temes que mai s’aborden ni s’han abordat –malgrat que el Parlament ho va exigir en el seu moment i se’l va menystenir quan va demanar obrir un espai de diàleg sobre indústria del mòbil i vulneració dels drets humans. Edició rere edició, el més greu –en perspectiva de drets humans violats, geopolítica colonial i impacte ecològic– està relacionat amb l’ocultació sistèmica d’una indústria, tacada de sang, en l’extracció del coltan, el cobalt i altres minerals estranys. Mai se’n parla com caldria ni amb la fondària que necessitem: l’eufòria mòbil tot ho engoleix i res d’això ens arriba a cap pantalla. Per sort, o contra tot, el Setem ha desplegat de nou un altre congrés petit, però honest, decent i imprescindible i paral·lel a l’oficial: el Congrés Social del Mobile, que fureteja sempre l’altra cara del mòbil. Enguany, les xerrades, que arrenquen tot just aquesta tarda, s’han centrat en l’electrònica justa, la justícia digital, els gegants tecnològics i alguns debats de rabiüda actualitat, com el dels mòbils als instituts. L’altra qüestió –que condiciona el present i prefigura un futur inquietant– és que estem tot el dia vindicant i exigint la pròpia intimitat i privacitat i, alhora i per contra, cada dia la regalem voluntàriament a través dels nostres dispositius mòbils, en cada aplicació que ens instal·lem i en cada dada que cedim al mercat global digital del big data. Hi ha un llibre imprescindible per a qui vulgui saber què portem a la butxaca –geolocalització, perfils de consum, patrons de desitjos i càlcul de quants diners poden guanyar amb tu–: El enemigo conoce el sistema, de la bona de la Marta Peirano (Debate, 2019).
També hi ha un llibre relativament antic –però radicalment vigent i mai caducat– que ens ho esclareix fa temps i que és del tot recomanable: Derrotó el smarthpone al movimiento ecologista?, de Jorge Riechmann (Catarata, 2016). Un lucidíssim assaig sobre el nou messianisme tecnològic enmig de la ingent deixalleria digital del món. Addicció, cibersoledat, pèrdua de l’atenció, connectivitat permanent, control social o nomofòbia –la por de perdre el mòbil, que és una de les primeres pors en algunes enquestes. Factors que deriven en consumisme ininterromput, fetitxisme tecnològic, feblesa política i aïllament social. Tot diàleg reduït a un clic, un fav o un like. El mot perpetuum mobile fa referència a una frase llatina que remet a la fantasia, físicament impossible, d’una màquina que genera un moviment infinit que mai s’acaba i no necessita cap energia externa. Tot un mite capitalista –que mai para, però perquè tot s’ho cruspeix. Hi penso mentre s’acaba un altre MWC sense cap novetat en matèria laboral, en drets humans, en deute ecològic, en seguretat digital o en la geopolítica de l’espoli de l’abisme Nord/Sud. I em ve al cap aquell miraculós cartell, sublim i entenedor, que en un bar convidava a la retrobada analògica: «Aquí no hi ha wifi, xerrin entre vostès». Valdria més que fos així.
