«Tenim a tocar l’aigua
i no ens sabem mullar»
Mireia Calafell
Aquest cap de setmana, arran de terra, hi ha hagut un doble aniversari i, com sol passar, ha estat celebrat de forma inversament proporcional. Poc lloat per dalt i en cap palau –la qual cosa és una lloança– i molt compartit per i des de baix. Divendres nit, a ranvespre i a Sant Andreu, la Xarxa d’Economia Solidària (XES) celebrava el seu 20è aniversari a la fàbrica recuperada de la Fabra i Coats. La XES celebrava vint anyets des del seu naixement, amb el rerefons del corrent global altermundista que havia categoritzat el lema “un altre món és possible” i al qual li havia incorporat un adverbi cabdal: un altre món ja és possible. No un desig futur, sinó una realitat present. Des d’aleshores, i des de molts abans, ja anaven bastint alternatives democràtiques, socials i econòmiques per sortir del cul-de-sac on ens porta un capitalisme que avui és, paradoxalment, tan inviable com, ara per ara, invencible. En aquella cruïlla, a un bon amic i company, l’Àlex Guillamon d’Entrepobles, se li va escapar en veu alta una altra certesa radical: no sé si un altre món és possible, perquè ja no sé com és possible aquest. I allà érem, i aquí seguim, contra el seu món impossible, cada cop més distòpic, més cruel, més banal. Per dir-ho en termes negres d’avui mateix: l’illa del Hierro, un senyoru amb una serra elèctrica a l’Argentina, Gaza.
Han passat vint anys i la XES no s’ha fet pas més petita, sinó més arrelada i enxarxada, integrant 492 cooperatives, associacions i entitats d’arreu del territori. Si la part no és mai el tot, caldrà recordar –sovint passa massa desapercebut– que la bona nova, heterogènia i en permanent construcció, d’un model econòmic solidari d’escala humana encara abasta molt més a Catalunya: 16.500 entitats –de mutualitats a empreses d’inserció, de societats laborals a economies comunitàries, de cooperatives a centres especials de treball–, 185.500 llocs de treball directes i gairebé tres milions de persones vinculades –consumidors, voluntaris, activistes o usuaris. Un 6% del PIB català ja treballa en aquell marc que el propi cooperativisme va replantejar quan més calia, enmig del desori de la covid, i quan, teòricament, ens vam conjurar per fer-ho millor d’entrada i de sortida: una economia per a la vida, basada en la democràcia econòmica, la justícia socioambiental i la salut col·lectiva. Tots sabem que les coses no han anat pas per aquí, que el retorn a la normalitat va ser tornar enlloc i que la lògica degradadora i depredadora d’una economia tafurera ens ho ha posat tot més difícil. Però l’economia cooperativa continua aquí, amb una persistència tossuda: construint cada dia el que uns pocs es volen carregar i el que massa poders volen demolir. De fet, continua aquí havent-les vist de tots colors, com el dinosaure de Monterosso, des del 1840, quan els pioners de Rochadale van fundar les bases del fet cooperatiu modern: democràcia, autogestió, comunitat, solidaritat, suport mutu.
Per anar més lluny el més urgent és anar cada cop més a prop
Crisi rere crisi, picant ferro, gel i pedra alhora, l’economia cooperativa, social i solidària ha demostrat una enorme capacitat de resistència i resiliència –molt abans que la paraula es posés de moda. I això que no té cap vareta màgica: la clau de volta és que resol els cops, les ferides o els buits, el dubte de cada contradicció, cercant la millor opció, és a dir, la més justa, comuna i duradora. Per això, de cada urpada, de cada sotrac i de cada frau ordit n’ha sortit més enfortida, més enxarxada i col·lectivament més intel·ligent. Encara que en lectura massa sintètica podríem dir que un cooperativisme de nou encuny va treure cap enmig de la crisi dels anys noranta –que venia de la desindustrialització dels anys vuitanta i del preu salvatge de la integració europea–; es va sembrar amb bona saó durant el tombant de segle; va estendre’s alternativament com un ferro roent on agafar-se contra la crisi financera del 2008; i ha crescut de forma sostenible i sostinguda en els darrers quinze anys. D’acord, 20 anys no són res, deia Joaquim Jordà a propòsit d’aquella experiència d’autogestió obrera, entre 1977 i 1979, a la fàbrica d’electrodomèstics Lumax. Avui, podríem dir que 20 anys han estat alguna cosa més –i que no ho hem fet tot, ni molt menys, però que hem avançat més del que crèiem o prevèiem. I que som conscients de tot el que ens queda per fer, sota emergència i en temps de descompte. «Era d’hora i s’ha fet tard», canta com ningú l’Anna Andreu.
Som el que fem. Som també el que no som i som, sobretot, el que ens queda per fer. Però divendres, a Sant Andreu, també estava d’aniversari la iniciativa Pam a Pam. Una dècada –on hem vist de tot, una cosa i la contrària– durant la qual han anat posant sobre el mapa cada experiència cooperativa, cada projecte de l’economia social i solidària, que ha fet del lloc, de cada lloc, un espai més habitable, més sostenible, més comunitari, més solidari. Perquè el lloc, en la comarca de la proximitat, és l’únic espai/territori que ens queda per demostrar-nos quotidianament que les coses poden rutllar de forma diferent, ara que la distància entre l’indret on es decideixen les nostres vides i el lloc on les vivim s’ha fet tan sideral. Contra aquesta distància insalvable, Pam a Pam fa deu anys que fa un mapatge, encara inacabat, de 1.500 experiències concretes que demostren que l’altre món possible el tenim a tocar i fa molt que existeix. De fet, més espantats que ahir però menys que demà, encara tenim món perquè milers de gestos quotidians el fan possible a les palpentes. I si resulta que tenim mapa i tenim brúixola, només queda caminar, encomanats a aquella lucidesa d’Italo Calvino a Les ciutats invisibles: «L’infern dels vius no és una cosa que serà. N’hi ha un. És aquell que ja és aquí. L’infern que habitem tots els dies, que formem estant junts. Dues maneres hi ha de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se part d’ell fins al punt de no veure-ho més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber conèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-ho durar, i donar-li espai».
Corol·lari. A l’habitual pregunteta de com es canvia el món, caldria respondre-hi que de moltes formes –pensar, comprometre’s, actuar– i amb mil estris ja disponibles. Però caldria afegir-hi de seguida que la manera més sòlida sempre serà fer-ho pam a pam, barri a barri, comarca a comarca i de baix a dalt. En una altra paradoxa global: per anar més lluny el més urgent és anar cada cop més a prop.
