En les polítiques públiques, per regla general l’acció social i comunitària s’ha desenvolupat desvinculada de les intervencions urbanes. Igualment, la planificació i la gestió urbana s’ha estat plantejant a banda de les intervencions socials. L’apriorisme de les polítiques socials i les polítiques urbanes és que conformen dos mons conceptualment separats que, no obstant això, conflueixen en intervenir en un mateix territori.
S’han produït intents per coordinar aquestes dues grans dimensions de les polítiques públiques, alguns més reeixits que altres, però podem afirmar que tots no han acabat de completar aquesta coordinació. En el seu moment, la primera Llei de Barris promogué que la intervenció urbana es complementés amb polítiques socials. El Pla de Barris de Barcelona combina les intervencions urbanes amb projectes d’acció social. En ambdós casos de política pública es pren com a unitat territorial el barri o el municipi i s’hi combinen accions físiques amb socials, però la base de la intervenció és prioritàriament urbana i en molts casos s’aixopluga sota el concepte de rehabilitació. Aquesta és la línia que mou actualment el Programa pilot per a la implementació d’una intervenció pluridisciplinària que millori la situació de pobresa energètica de col·lectius en risc d’exclusió social, capitanejat per l’Administració General de l’Estat, o el Programa integral de barris per a la millora de rendes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Però el fet és que, malgrat el devessall de polítiques públiques tan importants com les esmentades, les dades confirmen que es manté la constant històrica de concentració de necessitats socials en les mateixes àrees territorials que són objecte habitual d’intervenció des de fa dècades. Una explicació d’això és que el component estructural de les desigualtats és sistèmic i en les darreres dècades s’ha anat qualificant a causa dels moviments de població i els processos migratoris, consolidant pautes de segregació, raó per la qual el territori materialitza indefectiblement aquesta estructura sistèmica.
En aquest punt és on convé canviar la perspectiva de la intervenció. La hipòtesi és que com més fortalesa comunitària al barri o al municipi, de més capacitat de prosperar disposarà el territori. Dit d’una altra manera: si una àrea territorial que concentra precarietat social no disposa de comunitats organitzades, les inversions públiques i els projectes que s’hi desenvolupin no rendiran prou en termes de generar prosperitat. Podran esmorteir necessitats, però no generar oportunitats vitals en la mateixa mesura. Convé, per tant, que una política pública de barris i viles s’orienti vers una política social comunitària, que passi dels projectes urbans amb accent social als de caràcter netament sociourbà.
Com més fortalesa comunitària al barri o al municipi, de més capacitat de prosperar disposarà el territori
L’element distintiu d’una política netament sociourbana és que l’activitat comunitària és la matèria primera amb la qual construir projectes de canvi de les condicions de vida en viles i ciutats amb àrees que requereixen una atenció especial. En aquest sentit, es dona curs al que estableix la Proposició de Llei de millorament urbà, ambiental i social dels barris i viles, d’1 de desembre de 2022, que en els articles 2 i 6 bis estableix les bases comunitàries i de cooperació pública dels projectes a desenvolupar. Resumidament:
El canvi de les condicions sociourbanes en una unitat territorial es produeix per l’encaix inicial de les dinàmiques socials i urbanes en una sola dinàmica i per la contribució comunitària des del principi al desplegament del projecte d’intervenció que s’estableixi. L’enfortiment de la capacitat comunitària a les àrees urbanes que resultarà del desplegament dels projectes territorials proporcionarà a mitjà i llarg termini més oportunitats vitals per als participants en els projectes i, de retruc –i en funció de mantenir-se aquestes estructures comunitàries–, millorarà les condicions de vida als territoris de referència, tot proporcionant pautes de prosperitat (itineraris personals de millora de les condicions de vida) a causa de la mateixa densitat comunitària, combinada amb la capacitat d’intervenció pública, fet que facilitarà que el veïnat que prospera opti per mantenir-hi la residència. L’enfortiment comunitari es mesura per l’increment de les relacions associatives formals i informals i per la generació d’acció col·lectiva (actuacions concertades de grup).
La qüestió ara és quin és el plantejament d’intervenció. Analíticament parlant, ja se sap prou bé quines són les àrees que requereixen una atenció especial, però convé actualitzar el mapa i enfocar les singularitats del món rural (problemes de connectivitat, mobilitat i accés als serveis públics) i distingir entre els riscos socials i els residencials. Quan s’encreuen és quan es multiplica el risc d’exclusió social. A banda d’això, el mapa ha de comptar amb tres informacions més: les polítiques d’inclusió en curs a cada territori, tant socials com urbanes; els equipaments públics i de la societat civil; i la trama associativa i d’acció col·lectiva més significativa. Allà on hi ha menys presència d’infraestructures socials del tipus equipament i on l’estructura associativa és dèbil o inexistent trobem les àrees més precaritzades.
En conseqüència, a les àrees d’atenció especial s’ha de treballar una estratègia d’intervenció prioritzada en funció de les necessitats més bàsiques (troncals), no una llista inabastable de projectes. Aquí radica la capacitat de generar pautes de canvi social. L’estratègia ha de resoldre abans que res una qüestió organitzativa: com coordinar els recursos públics, associatius-comunitaris i privats en una mateixa línia prioritzada d’intervenció. I segons aquesta perspectiva, l’urbanisme esdevé política social.
