El primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, va deixar ben clar al darrer plenari municipal que el PSC i ell personalment no renuncien als Jocs d’Hivern, ni a l’Hermitage ni a l’ampliació de l’aeroport. Són tres projectes, entre altres d’igualment rellevants, que han esdevingut el centre d’un debat ciutadà amb gran ressò mediàtic. Es tracta de tota una declaració de posició i també d’intencions respecte d’una ciutat que ha perdut part de l’empenta que l’ha caracteritzat en els darrers decennis.
Si alguna cosa defineix la personalitat de Barcelona, és precisament la seva persistent voluntat de tenir veu pròpia en grans propostes de país sobre les quals no sempre té competències, però que afecten directament el seu progrés, la seva posició en el mapa global de les grans ciutats i el benestar dels seus ciutadans.
Cap d’aquestes propostes és incompatible amb un compromís ferm amb la sostenibilitat, amb la reconversió mediambiental, amb la transformació qualitativa del model turístic de la ciutat, amb la millora de la convivència i amb el manteniment de la manera de viure i d’entendre la ciutat dels barcelonins. Diria, fins i tot, que és just el contrari: sense aquests projectes, entre altres, Barcelona perdrà pistonada, llocs de treball, prestigi global, atracció de capitals, centralitat cultural, esportiva i científica i, en darrera instància, capacitat real per afrontar els canvis que cal impulsar en la línia que marquen els ODS. No és gens fàcil transformar la realitat sense idees força, sense propostes aglutinadores i sense projectes transversals amb capacitat evocativa.
Els Jocs d’Hivern no són un problema. Cal, simplement, organitzar-los d’acord amb els criteris i els postulats vigents al segle XXI. És un error defugir una idea tot convertint-la en un mantra ideològic amb finalitats electorals i renunciant a aprofitar tot el seu potencial exemplificador. Part de l’èxit dels Jocs Olímpics del 92 va ser precisament la seva capacitat d’innovar i transformar un model superat, i per això van esdevenir un abans i un després en la manera d’enfocar arreu l’organització dels Jocs. A Barcelona no hi ha una Vila Olímpica abandonada, unes instal·lacions en desús o unes infraestructures viàries inútils. Al contrari: tenim una ciutat millor comunicada, uns barris més dignes i uns equipaments utilitzats i amb un paper destacat en tota mena de fòrums internacionals.
L’Hermitage s’ha convertit en el símptoma d’una ciutat que ha perdut capacitat per administrar amb responsabilitat el diàleg amb moltes iniciatives privades
Enlloc està escrit que un aeroport amb capacitat per ampliar les seves connexions intercontinentals no pugui ser ambientalment sostenible. I pressuposar que només servirà per portar més turistes és un judici d’intencions volgudament parcial. Connectar millor Barcelona amb el món és un objectiu socioeconòmic essencial per mantenir el progrés de la ciutat i assegurar una ràpida adaptació als requeriments d’un món digitalitzat i globalitzat.
L’Hermitage és la història d’un disbarat. Ningú ha entès quines són les raons per les quals una proposta privada no pot ser debatuda i millorada des del diàleg, amb normalitat. El titular “a Barcelona no li cal l’Hermitage” ha esdevingut una idea falsament culturalista que podria aplicar-se a moltes altres propostes públiques i privades que no han estat objecte de cap mena de debat polític. L’Hermitage, més enllà del seu potencial interès, s’ha convertit en el símptoma d’una ciutat que ha perdut capacitat per administrar amb responsabilitat el diàleg amb moltes iniciatives privades.
Si alguna cosa tenen en comú aquests tres projectes, és el tacticisme polític i la manca de reflexió objectiva sobre el seu potencial transformador, i sobretot la incapacitat per generar complicitats amb el conjunt dels agents socials i econòmics de la ciutat.
L’afirmació de Jaume Collboni envers aquests tres projectes és també la manifestació clara que no vol governar per a una clientela coneguda i còmplice, sinó per al conjunt de la ciutadania. Trencar els murs dels petits universos fidels per fer cas al que pensa la majoria de la població no és sempre políticament fàcil. Genera polèmiques i debats i exigeix pedagogia social, diàleg i compromís, però és imprescindible perquè Barcelona superi moments de dubte i desconcert. Només així podrem combinar escenaris configurats per la suma de minories polítiques amb projectes volguts per àmplies i sòlides majories socials.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
