De forma reiterada i deliberada, planificada i ordida, els màxims irresponsables de la seguretat del govern més progressista de la història des del plistocè tardà van insistint en el caràcter democràtic i de servei públic de la comissaria de policia de la Via Laietana. Aquella Jefatura Superior de Policia nascuda el 1929 sota la dictadura de Primo de Rivera, amb punts negres durant la República –els germans Badia contra la CNT– i esdevinguda museu de tots els horrors sota el franquisme. Primer va ser Marlaska, per carta i sense despentinar-se, qüestionant la col·locació d’una placa a la memòria dels torturats i sostenint el mite que «desde 1978, con la llegada de la democracia y el estado de derecho», tot va anar de faula a Via Laietana. Sobre el passat funest, el ministre afegia que es tractava «de una historia que muchos preferiríamos olvidar». Fa poques setmanes ha estat el número dos del seu ministeri, Rafael Pérez Ruiz, qui ha arribat al súmmum del desvergonyiment, titllant la comissaria de «símbol de servei públic durant generacions» que «ha enfortit la democràcia». Durant generacions, ha dit –i encara no ha dimitit–. Per contra, tres majories democràtiques –a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament de Catalunya i a la Comissió d’Interior del Congreso– han sol·licitat reiteradament la museïtzació de la comissaria. Oïdes sordes des d’Interior per a tota resposta.
Arran de carrer, la memòria sempre és una altra. I no ho dic per la memòria imprescindible de la lluita contra la dictadura, que avui ens és més necessària que mai perquè el futur no s’assembli ni un gram al passat ni es continuï oficialitzant el menyspreu a tants noms que ens han volgut fer oblidar: de Miguel Núñez a Tomasa Cuevas, de Vicente Cazcarra a Jordi Carbonell, en una llista tan digna com inacabable. L’Antoni Batista, exhumador pioner d’aquell pou de dolor sense fons, ho recupera i rescabala brillantment a ‘Memòria de la resistència antifranquista’, acabat de sortir d’impremta (Pagès Editors, 2021). A hores d’ara només un franquisme reviscolat és capaç de negar aquelles tortures, malgrat que el problema de debò són, malauradament, uns quants demòcrates que es neguen a retre l’homenatge degut –memòria, veritat, justícia– als qui es van deixar la pell i la vida per tots nosaltres. Paradoxalment, entre altres coses, perquè ells tinguin avui càrrec públic i perquè un pugui estar ara mateix escrivint aquestes línies. Després són ells mateixos els que malden pel ressorgiment de determinats fenòmens, que retornen, entre altres, per les polítiques públiques d’amnèsia que han fomentat durant anys.
En tot cas, on voldria anar a parar –l’altra Via Laietana– és a un altre desmentiment factual i argumental, que em sembla urgent aclarir i que nega la major de la versió contemporània del poder. Els cronistes oficials de la desmemòria sostenen la tesi màgica que des del 1978 tot va ser diferent –meravellós, humanístic i constitucional– i que, per això, no cal fer-hi res. Però l’altra història torna a recordar-nos que no, que tampoc i que ni així. La pretesa coartada no passa de faula mitològica: Via Laietana no és, des del 1978, cap conte de fades. D’entrada, perquè el primer poli de la democràcia fou el darrer poli de la dictadura –síntesi diàfana, indiscutida i indiscutible, del que fou la Transició–.
Que ho demanin a les CCOO matxucades sota el franquisme quan, el 1979, protestaven enèrgicament pel nomenament com a nou cap superior de la policia a Barcelona de Genuino Navales. Estaria bé que Marlaska rellegís el que deia el sindicat: «La seva especial repressió contra la lluita per la democràcia i element destacat de la Brigada Político-Social i directe responsable, entre altres, d’innumerables detencions, tortures i vesànies contra treballadors, estudiants i ciutadans; […] no es poden admetre en llocs de responsabilitat civil persones que brutalment es van distingir per la seva ferotge repressió». Que ho demanin també a l’Eva i la Blanca Serra, torturades el 1981 en una operació contra l’independentisme d’esquerres amb un governador civil que es deia Jorge Fernández Díaz, avui exministre de l’Interior processat a la trama de guerra bruta del cas Kitchen. La llista és massa llarga –també en democràcia– i ens faria arribar fins al Guillem, el noi de la dessuadora taronja maltractat, arrossegat i colpejat l’octubre del 2019 en les protestes contra la sentència. La setmana passada, el Tribunal Constitucional va ordenar investigar la denúncia del jove. Els fets, generació rere generació, van passar on sempre: Via Laietana, 43.
Els cronistes oficials de la desmemòria sostenen la tesi màgica que des del 1978 tot va ser diferent
Però no és en l’àmbit incomparable de la tortura sistèmica en dictacràcia o la brutalitat policial en democradura on voldria parlar de l’altra Via Laietana, tot i que hi afegiria una sola reflexió necessària: a una dictadura se li pressuposen d’antuvi repressió política i tortures; a una democràcia, tot el contrari. On voldria anar a parar són als altres forats negres –i se’n podria fer una enciclopèdia– de la Via Laietana des del 1978. Tirant de veta, només, de sis exemples distints que demostren perquè, des del mil-nou-cents setanta-vuit, tampoc l’argument del poder passa la prova del cotó de la realitat.
U, podríem arrancar certificant que la trama catalana dels GAL passa precisament per allà, a través del comissari Francisco Álvarez –a qui anomenaven ‘Gàlvarez’ i que va ser condemnat pel segrest de Segundo Marey, acció constituent del terrorisme d’Estat sota aquelles sigles macabres–. Un xic més: l’any 2014 es feia públic que el coordinador del 091 a Barcelona, a la Via Laietana, era Alfredo Gutiérrez Argüelles, condemnat en rebel·lia a França per accions dels GAL. Aquí, havia estat condemnat per la mort d’un lladre que no oposava resistència i per colpejar amb la culata de la pistola un ciutadà durant una discussió de trànsit.
Segona, perquè, fa pocs anys, part de la cúpula policial d’aquella prefectura, amb el comissari Luís Gómez i el cap de la brigada d’estrangeria al capdavant, foren condemnats per protegir els negocis proxenetes dels prostíbuls Saratoga i Riviera de Castelldefels. Cobraven entre 3.000 i 6.000 euros mensuals per mirar a una altra banda. El fiscal que instruïa el cas va qualificar el modus operandi, tot per la pasta com a variant celtibera del todo por la patria, com una trama de corrupció policial que rutllava «al més pur estil mafiós de les pel·lícules de ‘El Padrino’, ‘Casino’ o ‘Uno de los nuestros’». No el 1975, sinó el 2014. I segons la fiscalia.
Tercera, perquè la memòria dels moviments socials urbans i alternatius sota l’aznaritat passa tristament, de nou, per la Via Laietana. Més de dos mil detinguts sota l’era Valdecasas, aquella delegada de ferro del govern que operava a pals fins i tot amb la pastanaga i que es va estrenar desallotjant el Cinema Princesa.
Ho recordo perquè sis anys després, l’Audiència Provincial va emetre una dràstica sentència i va dir l’última paraula –judicial– sobre aquells fets: titllava l’ordre judicial de desallotjament del cinema d’il·legal, antijurídica i il·legítima i ho qualificava tot plegat de «funcionament anormal dels serveis públics». Ja és curiós que el maldecap de la dissidència en aquells anys dugui el mateix segell numèric que sota la dictadura: Grup 6. De la Político-Social en dictadura. De la Brigada d’Informació en democràcia. No pot ser casualitat que, referint-se als agents d’aquella brigada policíaca, la sentència d’un jutge qualifiqués així, l’any 1999, un dels atestats remès des de Via Laietana contra el moviment okupa: «Sembla redactat per l’afortunadament extinta brigada político-social i no pas per un cos policial pertanyent a un Estat de Dret». No són només coses del passat, doncs.
Cap carrer com la Via Laietana ha recollit tantes demandes socials, laborals i democràtiques de la societat catalana durant dècades
Quarta, recorrent a l’hemeroteca parlamentària i al dolor del racisme institucional, podríem parlar del trompetista negre Rodney Mack, de l’OBC. El 2002 fou brutalment colpejat i detingut per agents de la policia espanyola i traslladat a Via Laietana: en sortí amb hematomes i un collarí de protecció cervical. L’ambaixada nord-americana va demanar explicacions i el secretari d’Estat per a la Seguretat, l’home d’armes Pedro Morenés, va acabar reconeixent que es tractava d’un «error». El diputat Carles Campuzano li va respondre que no era un, sinó sis «errors»: confusió en la identificació, ús desproporcionat de la força, trasllat del músic a comissaria, querella interposada contra l’agredit, falta de delicadesa de les FSE i que no s’haguessin pres mesures cautelars.
Cinquena, burxant en mentides oficials caldria recordar aquella història inventada que va acaparar portades sobre la falsa agressió d’uns skins a una noia que haurien deixat tetraplègica. Tot era mentida, excepte en el cap del comissari Arrébola, d’infausta memòria. Però va deixar en evidència una veritat: la dependència policial d’uns quants periodistes i d’uns quants mitjans de comunicació. El que sí que era del tot cert, en canvi, fou el comunicat que va sortir de Via Laietana la tardor del 2001, quan van ser detinguts tres ultradretans que pretenien posar una bomba casolana en un concert antifeixista a Cotxeres de Sants. Els hi va esclatar quan la transportaven i entre els detinguts –posteriorment condemnats– hi figurava un històric Royuela –fill–. Des de comissaria, afinitats selectives, van avaluar-ho «com un grup d’amics que volia donar un ensurt al moviment okupa». No endebades, Vinader havia deixat escrit: «L’Estat no ha vist mai l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d’uniforme no pot arribar». Alguna cosa semblant devia barrinar el jutge que instruïa l’assassinat de la transsexual Sònia Rescalvo al Parc de la Ciutadella el 1991, perquè rere dilacions acumulades –i alguna sospita més que confirmada– va decidir apartar el CNP de les investigacions i traspassar el cas als Mossos d’Esquadra, que el resolgueren amb celeritat detenint set neonazis.
I sis, és clar i per acabar, l’u d’octubre i la repressió exercida contra cada cos i contra cada urna. Al capdavant, des del CNP i la Via Laietana, hi havia el comissari Sebastián Trapote, condemnat l’any 1983 –per la via civil– per la mort gratuïta, per l’esquena i a boca de canó, de l’obrer badaloní José Luís Herreros el 1974. Abans havia estat indultat pel franquisme i havia quedat tancada la via penal. Molt temps després, el 2018, com la resta dels alts comandaments d’aquella repressió d’octubre del 2017, Trapote va ser condecorat i premiat. Per un tal Marlaska. Al capdavall, però, sí que hi ha una altra Via Laietana perquè sempre hi ha una altra història. És on ha estat sempre, ve de molt abans, mai ha callat i quasi que està allà mateix. Tot just davant de la vella comissaria i es diu carrer. Perquè cap carrer com la Via Laietana ha recollit tantes demandes socials, laborals i democràtiques de la societat catalana durant dècades, fossin els temps que fossin, des de la marxa de caputxins el 1966 –per protestar contra la tortura davant la comissaria– fins a les manifestacions que cada primer i tercer dimarts de mes convoca la Comissió per la Dignitat per reclamar que Via Laietana sigui un centre de memòria històrica.
Si l’extens argumentari encara no convenç, deixem-ho tot plegat en un darrer sil·logisme que encara ningú ha respost i que caldria adreçar –fins que responguin– a en Marlaska, a en Pérez Ruiz i, especialment, a en Félix Bolaños. El ministre portaveu i ministre també de Memòria Històrica, a missa i repicant, ha provat d’insinuar que la comissaria podria ser les dues coses alhora –centre de memòria i comissaria policial–. Hipotètic impossible, perquè en la batalla desigual entre memòria i repressió mai no hi ha terceres vies ni hi ha cercles que es puguin quadrar. Però, sobretot, per un sil·logisme inexpugnable que parla de l’avui més estricte: com sabran, a tocar de la prefectura de policia, es va instal·lar el 2019 una placa de record a les víctimes de la repressió franquista. En democràcia, l’han hagut de reposar cinc vegades. Perquè cinc vegades ha estat destrossada, vandalitzada i, fins i tot, cremada. La placa és a escassos metres de la porta principal de la comissaria, una zona completament videovigilada i amb presència policial permanent. Qui l’ha destrossat cinc cops impunement? No en tinc cap prova, però, com diria també Vinader, tampoc gaires dubtes. I sí una subtil certesa.
