Aquest 2023, Catalunya ha assolit el rècord de població de la nostra història, arribant als 8 milions de catalans i catalanes. En consonància, Barcelona ha recuperat xifres de població que no es veien des de l’any 1990, ara fa 34 anys.
I si hem de trobar una paraula que descrigui aquesta realitat, aquesta clarament és diversitat. Les societats del nostre entorn, i en això la barcelonina no n’és cap excepció, cada cop són més diverses tant pel que fa a la quantitat de persones d’orígens diferents com en relació amb on se situen aquests punts d’origen. No en va, si analitzem les dades del padró a Barcelona, per primer cop hi ha més barcelonins nascuts a fora de Barcelona que no pas a la ciutat. Un 48% dels barcelonins són nascuts a Barcelona, un 7% a la resta de Catalunya, un 14% a la resta de l’Estat i un 31% a fora. Un altre exemple: si analitzem les llengües parlades a Barcelona, veurem que hi ha barcelonins de més de 180 països diferents i que tenen com a llengua materna unes 300 llengües diferents.
Catalunya i Barcelona han estat històricament terra d’acollida. Només cal recordar grans consensos de país com el lema “som un sol poble” o grans referents com Paco Candel o Custodia Moreno, per citar-ne dos, que ens han posat davant del mirall de la nostra societat quines condicions són les necessàries perquè aquest lema esdevingui una realitat i, alhora, un antídot per als discursos populistes i d’extrema dreta que sempre posen com a boc expiatori de tots els problemes de la nostra societat els catalans o barcelonins nascuts a fora.
En primer lloc, és necessari combatre mites que no són reals. El primer, i que aquests dies ressona amb força als mitjans per culpa d’una actuació molt poc responsable per part de forces polítiques importants al nostre país, és que delinqüència i immigració són dos conceptes que no tenen res a veure. Anem a les dades: l’any 2022 hi havia a Catalunya 1,3 milions de persones immigrades i la població reclusa nascuda fora de l’estat espanyol representa només un 0,2% del total. El següent argument fal·laç és: reincideixen més. Les taxes de reincidència de la població estrangera i la que té nacionalitat espanyola és d’un 22,4% i d’un 20,4% respectivament, taxa que els darrers 6 anys s’ha anat apropant de forma substancial.
En segon lloc, és necessari que les condicions materials de tots els membres de la nostra societat els permetin desenvolupar-se amb normalitat. Queda molt camí per recórrer, però ara mateix és el moment de la història en el qual tenim, a Catalunya, més persones treballant, alhora que tenim rècords d’inversió estrangera i d’exportacions de les empreses catalanes. Això és mostra de l’aposta per la diversificació de l’economia que, encara que té desajustos com un impacte massa important d’alguns sectors de baix valor afegit, ha aconseguit una resiliència del sector industrial i que l’economia del coneixement, l’economia vinculada a la transició verda i la transició digital tinguin un pes important en el nostre model. Ara bé, cal destinar-hi molts esforços perquè aquesta prosperitat sigui compartida per tots els veïns i veïnes; perquè aquestes bones dades arribin a tothom. Si aconseguim això, també podrem combatre molts mites vinculats amb les persones d’origen divers.
La societat barcelonina i, per extensió, la societat catalana, o serà diversa o no serà
De fet, a Catalunya, més de 600.000 persones que cotitzen són de nacionalitat estrangera i només un 1% de la població estrangera a Catalunya cobra pensions aquí. Per tant, també és necessari fer valdre, ja des de les primeres onades immigratòries dels anys 20 del segle passat, el paper de totes les persones, independentment del seu origen, a l’hora de construir la Catalunya que avui coneixem.
Des d’aquesta perspectiva, és essencial defensar els serveis públics com a espais de generació d’equitat i d’inclusió: des dels serveis d’acollida a les persones nouvingudes fins a elements centrals de l’estat del benestar com són l’educació, la salut o l’atenció a les persones i la cura. Però també apostar per polítiques urbanístiques i d’habitatge que integrin la visió de la diversitat per evitar la creació d’espais de segregació.
Tercer, la llengua catalana com a element de cohesió. Qui vol trencar la nostra societat, i convertir-la en dues societats o més que conviuen alhora, en el mateix espai i el mateix temps, però que gairebé no s’interrelacionen ni estableixen vincles profunds, té clar que la llengua és un element polític de primer ordre. I això interpel·la les institucions a fer bones polítiques de foment de l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits: educatiu, laboral, l’oci, etc. Però també tots els que tenim el català com a llengua materna.
I, finalment, també hi ha una nova realitat que existeix a Barcelona amb una intensitat rellevant. Més de 100.000 barcelonins i barcelonines són persones nascudes a fora però amb un perfil socioeconòmic benestant: els anomenats expats. I aquí també tenim molta feina a fer per incloure’ls a la nostra societat i evitar la creació, com passa en alguns barris de Barcelona, d’una xarxa paral·lela de comerç i de locals d’oci que viuen d’esquena a la resta de la població.
En definitiva, la societat barcelonina i, per extensió, la societat catalana, o serà diversa o no serà. I, de fet, els arguments fal·laços i populistes ja els desfeien els anys 60 i 70 referents com Paco Candel o Custodia Moreno, entre molts altres. Referents, també, que ens van ensenyar com abordar la diversitat com una oportunitat per construir una societat més rica. A les generacions actuals ens toca aprendre’n, actualitzar els seus ensenyaments i actuar en conseqüència.
Jordi Castellana, portaveu del Grup Municipal d’ERC a Barcelona i regidor metropolità
