En les darreres dècades, les ciutats s’han transformat de manera precipitada. No soc expert en urbanisme, però qualsevol persona que passegi pels carrers del barri Gòtic de Barcelona ho pot comprovar. Moltes botigues tradicionals han tancat per tornar-se a obrir com a botigues de moda o restaurants de menjar ràpid, molts blocs ara són pisos turístics i milers de visitants arriben d’arreu per atapeir els carrers, sobretot, quan arriba l’estiu.
No nego que l’evolució de les ciutats, de l’espai públic o de les activitats que s’hi desenvolupen sigui un procés esperable. Evidentment, les ciutats del segle XII no tenen res a veure amb les actuals. Molts factors expliquen aquests canvis: tendències demogràfiques, la inversió de capital en sectors productius concrets, les polítiques municipals, les onades migratòries, les dinàmiques especuladores i un llarg etcètera. Com deia, no en soc un expert. Així i tot, em sembla molt interessant l’anàlisi que es fa de l’evolució de les ciutats per contraposició de models. De les ciutats construïdes per a les persones que hi viuen a les ciutats dissenyades com a experiència per a les persones que les visiten.
Ara ens trobaríem en plena consolidació d’aquest segon model, fet que explicaria per què, des de fa anys, l’espai urbà ha entrat en una voràgine de transformació urbana i de normativització extrema. Ben mirat, les ciutats del segle XX, conflictives i amb varietat d’usos residencials, industrials i agrícoles no són prou útils. No per a les persones que hi viuen, sinó per als turistes, motiu pel qual cal reformar-les aplicant estàndards comercials més habituals dels parcs temàtics que dels entorns urbans. Això és el que Peter K. Fallon va definir com a disneyficació. Un procés que té per objectiu eliminar qualsevol referència negativa d’un lloc com una ciutat imposant-ne una imatge idealitzada i fictícia per atraure-hi més turisme.
És possible aturar la disneyficació de Barcelona si cada cop hi ha menys veïnes i més turistes i nòmades digitals?
A Barcelona, aquesta estratègia es va enfortir amb les Olimpíades, amb la icònica imatge de Pasqual Maragall enderrocant una barraca amb un mall. Des d’aquell moment, els carrers, els parcs i les places s’arrangen pensant en l’estètica i no en les necessitats de les veïnes, i el transport públic s’ajusta segons el volum de turistes que han de desplaçar-se cap als punts d’interès. Alhora, s’incrementen el nombre de llits d’hotel i l’habitatge d’ús turístic per absorbir milions de turistes, tot i que això suposi que moltes veïnes no puguin llogar un pis.
El resultat de tot això, d’una banda, és la pèrdua d’identitat i l’homogeneïtzació de les ciutats. Un fet aparentment contradictori, quan la indústria turística busca unicitat, és a dir, característiques que fan les ciutats especials. I, d’altra banda, els beneficis de la metamorfosi de Barcelona i d’altres ciutats en parc temàtics de cartó i pedra van a parar en unes poques mans. En canvi, a les veïnes se’ls reserva el paper de figurants d’aquest espectacle i, si no poden fer front a l’augment de preus, se’ls condemna a l’expulsió forçada i a la gentrificació.
És clar que les ciutats són espais de conflicte i que les seves veïnes són el motor dels avenços i de la transformació social. Però és possible aturar la disneyficació de Barcelona si cada cop hi ha menys veïnes i més turistes i nòmades digitals? Com la granota dins de l’olla que no percep que l’aigua s’escalfa a poc a poc, crec que encara ens costa veure les derivades de tot això. Però el que és inapel·lable és que les ciutats moren a mesura que les seves veïnes han de marxar-ne. I, més aviat que tard, això ens passarà factura. No només com a veïnes, sinó també com a país.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
