I quan va acabar la campanya, la ideologia, tossuda, indiferent, seguia allà. El primer aprenentatge en la Badalona de l’endemà del tsunami PP a la ciutat serà entendre que una cosa és la campanya articulada al voltant de l’amigable i exitós Badalonisme (un artefacte útil en la seva ambigüitat) i l’altra el que passarà a partir d’ara quan passem dels eslògans als fets.
El Partit Popular ha aconseguit, per encerts propis –i també per incompareixença dels altres–, quadrar un cercle impossible: haver governat la ciutat quasi sis dels anys que van des del 2011 fins a l’actualitat i, en canvi, presentar-se a la ciutadania com una nova solució, sense assumir cap responsabilitat en l’actual col·lapse municipal. Encara més: el PP ha fet que el seu perfil gestor (que mai ha anat acompanyat de resultats tangibles, per cert) i l’agenda estudiadament multicolor dels darrers mesos amagui la realitat d’un discurs polític molt menys amable en termes socials i comunitaris i, aquest sí, sense tantes floretes. Un discurs que ha anat penetrant, lluny de la mirada d’analistes i politòlegs.
Quin cínic contrast entre el somriure exhibit en les banderoles electorals i la guerra de trinxeres que hem vist aquest darrer any a les xarxes per associar Badalona a un territori en què tot eren contenidors cremats, pisos ocupats a entranyables àvies i joves assassinats dia sí, dia també. Al capdavall: estigmatització, simplisme i molta irresponsabilitat. Aquest discurs, ben poc badalonista, ha penetrat eficientment entre la ciutadania en la Badalona de més amunt de l’autopista (metàfora per explicar la ciutat més densa, que en les darreres dècades ha votat socialista, i amb un nivell socioeconòmic més vulnerable). De fet, en algunes parts de la ciutat ha funcionat com una mena d’efecte placebo en una part de la ciutadania que en altres municipis metropolitans ha optat, sense dubtar-ho, per la papereta verda de Vox.
Què passarà els pròxims quatre anys a Badalona? Hi ha decisions que s’hauran de prendre els anys vinents que condicionaran les dues pròximes dècades a Badalona. La ciutat viu un moment crític. El mandat que començarà el 17 de juny no és un mandat més. El 28 de maig marca un abans i un després clar. Un autèntic canvi de cicle a la ciutat.
La concreció del Pla Director Urbanístic Metropolità en el planejament local és un dels factors més importants (i potser irreversibles) que caldrà abordar, i que la ciutat haurà de viure sense contrapesos al plenari. En depèn, per dir-ho ras i curt, de quina manera i amb quins costos, contrapartides i impactes es donarà sortida al sostre immobiliari que resta per desenvolupar al municipi. No és poca cosa. Al voltant de l’habitatge bascula un altre dels grans reptes. Més enllà dels titulars simplificadors antiocupes, Badalona necessita habitatge públic, programes de rehabilitació intensius (Serra d’en Mena, vell Sant Roc…) i polítiques valentes per gestionar preus. Serà interessant comprovar a qui rendeix pleitesia el Badalonisme. No soc optimista. Crec que és ben previsible.
No hi ha gestió asèptica desconnectada d’una agenda política determinada, i menys si aquesta es reforça amb el creixement de les opcions del PP al govern de l’Estat
D’altra banda, avui dia –finalment!–, la corporació municipal té a punt les bases de la reforma municipal (que arrelen en l’aposta del govern 2015-2018 i l’informe Ramió). La seva aplicació, però, és molt més que una qüestió tècnica i jurídica. Aquí hi ha molta política, que ningú s’enganyi! No hi ha gestió asèptica desconnectada d’una agenda política determinada, i menys si aquesta es reforça amb el creixement de les opcions del PP al govern de l’Estat.
De fet, sabem bé –tot i que recordem poc!– què va suposar el primer govern del PP pel que fa al desmantellament de determinats serveis públics, que encara arrosseguem. Damunt la taula, molt probablement ens espera el trist retorn de velles receptes ja patides –privatitzacions encobertes, retrocessos en participació i transparència, propaganda policial, ofegament dels mitjans públics, estigmatització de col·lectius… Segurament, la novetat la tindrem en el to i la cintura amb què Xavier García Albiol ho aplicarà per assegurar-se el vot que té prestat. Veurem fins on arriba la seva màgia com a artefacte electoral aplicada a la rocosa realitat d’un Ajuntament i d’una ciutat com la nostra. Ara no tindrà les excuses que fins ara han format part indestriable de les seves polítiques. Ja no podrà culpar les pèrfides esquerres perdedores de les seves incapacitats.
I a partir d’ara, què?
Aquest és un debat que caldrà fer amb temps, i en els diferents espais polítics i socials. Penso que una possible resposta hauria de passar per no culpabilitzar el votant, perquè hi ha moltes motivacions entre les persones que han escollit la butlleta del PP. I que cal entendre que els neguits i patiments de moltes de les nostres veïnes i veïns no són una frívola fantasia, i que toca assumir, amb empatia i proactivitat, el nivell de cansament i desafecció d’una part de la ciutadania…
I donar respostes, i no simplificar. Evitar la batalla sobre qui és el que fa funcionar millor l’Ajuntament, sobre qui fa els millors renders o sobre qui guanya el concurs de posar més policies… I tornar a parlar de política, i de projecte! D’allò que ens fa propers i solidaris, a peu pla, colze a colze. I connectar de nou. Perquè si una cosa em sembla inexcusable és que allò que es decideixi al saló de plens s’ha de poder projectar més enllà de la plaça de la Vila, articulant noves complicitats. I caldrà fer-ho des del minut u, perquè ens juguem la permanència o no d’un cicle llarg del PP. Corren perill drets i oportunitats en una ciutat amb tantes desigualtats i feines pendents com la nostra.
La caiguda del 28 de maig és massa rotunda per intentar fer com si res. Caldrà que passin coses. De fet, ja han començat a passar (aquí i aquí), però segurament n’han de passar més, amb més rotunditat i arreu. Parlem dels lideratges (que caldrà renovar i després fer créixer) i, en segon lloc –i clarament de forma prioritària–, parlem de la (re)construcció d’una agenda compartida. Sempre amb autocrítica (és la millor manera d’aprendre, i està clar que moltes coses no s’han fet bé), però també amb orgull per la feina feta en clau de suma republicana.
Mirar endavant, aprendre dels errors, reivindicar els encerts i refer tots els ponts trencats aquests darrers quatre anys. I tornar a començar.
Nota al lector
Fa una setmana vaig fer aquest article a Crític, amb una anàlisi amb dades de la victòria del PP. Acabava aquell article amb aquesta reflexió, que mantinc: “No ha estat un article fàcil de fer des del punt de vista de l’analista. He estat actor en aquesta història (del 2015 al 2021 vaig ser regidor per ERC, fins que vaig deixar l’acta en desacord, entre altres qüestions, amb el trencament de la coalició amb Guanyem, per cert, amb 25.000 vots i segona força al plenari). Avui soc militant de base republicà. Assumeixo errors i he fet i faig autocrítica (per bé que no era l’objectiu d’aquest article). Disculpes si en algun moment he barrejat papers”.
