Hi ha una realitat que no mostren les dades macroeconòmiques, però que milers de barcelonines i barcelonins viuen quotidianament. Dades encoratjadores: la taxa d’atur a la ciutat, d’un 7,3%, és la més baixa des de l’any 2008. L’economia local s’ha recuperat prou bé després de la pandèmia. Tanmateix, romanen profundes desigualtats. La inflació ha agreujat les condicions de vida d’un col·lectiu que no sempre detecten els radars dels analistes de conjuntura: els treballadors i treballadores pobres.
N’hi ha prou de visitar alguns barris, de parlar amb les seves entitats veïnals, per adonar-se’n. Fa uns dies, el nostre equip de campanya va tenir ocasió de fer-ho a Roquetes i a Trinitat Nova. A l’atzar d’una conversa al carrer entre dues veïnes poguérem sentir frases com “no m’arriben els diners per pagar tots els rebuts”. Des de l’Associació de Veïns de Roquetes ens ho van confirmar: els perfils de les persones que demanen ajuda ha anat canviant. Ara distribueixen aliments a persones que, tot i tenir feina, no poden fer front a les despeses més elementals de la seva llar. Persones que no encaixen en les pautes assistencials dels serveis socials, però que ho estan passant malament. Aquesta realitat, poc percebuda, té, nogensmenys, una incidència molt gran en la cohesió social. No hi pot haver res més disgregador de la convivència –ni més corrosiu per a l’autoestima– que els greuges comparatius i la lluita de pobres contra pobres per accedir als ajuts públics.
Però, més enllà de certes polítiques redistributives –Jaume Collboni s’ha compromès a crear una Renda BCN, complementària dels ajuts que reben les famílies més vulnerables–, la resposta, la resposta progressista que necessiten aquests barris, ha d’ultrapassar el marc de la solidaritat. Necessitem generar activitat i oportunitats de feina, feina de qualitat, a tots els districtes, adreçant-les molt especialment a les noves generacions. Els possibles pols dinamitzadors s’albiren en institucions o recursos ja existents. A Trinitat Nova, vam conèixer l’extraordinària tasca de l’Institut Tecnològic de Barcelona, capdavanter i referent a tota Espanya pel que fa a la formació professional en àrees de programació, digitalització o robòtica.
Cal trencar amb la inèrcia d’un centre dinàmic i una perifèria que arrossega els peus
És indiscutible que necessitem atraure talent a la nostra ciutat. Com a tinent d’alcalde, Jaume Collboni va inaugurar a finals del 2021 el Barcelona International Welcome Desk, un centre pensat per facilitar a emprenedors, investigadors o estudiants estrangers els tràmits per instal·lar-se i endegar llur activitat. Però de talent també en tenim als nostres barris. El repte és fer-lo emergir. Algunes experiències reeixides del Pla de Barris podrien servir d’inspiració, adaptant els projectes i situant-los en una escala més ambiciosa. A tall d’exemple, el programa Prometeus ha permès, mitjançant ajuts i acompanyament, que joves de famílies amb rendes baixes accedissin a estudis universitaris i titulacions superiors. Per què no concebre projectes que incentivin l’interès de nois i noies –elles poc presents en les professions tecnològiques– i els encaminin cap aquestes formacions de futur? Podem obtenir, sens dubte, grans resultats si afavorim sinergies entre els diferents centres formatius i els dispositius de Barcelona Activa. Per què no imaginar incubadores d’empreses, tal volta un campus, que fessin d’un districte com Nou Barris un referent de les indústries tecnològiques i de la recerca en aquest camp? Hem de somniar en gran, si de debò volem transformar la vida dels nostres barris.
Difícilment podríem promoure la justícia social si no fóssim capaços de crear aquesta mena de nuclis tractors de tot l’ecosistema econòmic –serveis, comerços, equipaments…– que elevin el nivell de vida general i fixin el jovent als barris, fent-hi possibles projectes vitals atraients. Els Plans de Barri han de complir la seva missió reparadora de les desigualtats de la mà d’unes inversions municipals que requereixen ser més equitativament distribuïdes. Cal trencar amb la inèrcia d’un centre dinàmic i una perifèria que arrossega els peus. Una dinàmica tan injusta com malbaratadora de l’enorme potencial de desenvolupament que batega a la ciutat. Des dels barris de muntanya fins a la Barceloneta, des del Besòs fins a la Marina del Prat Vermell, tot és Barcelona.
Lluís Rabell, candidatura del PSC de Barcelona (Pla de Barris i Participació)
