Imaginem un món regit per pautes analògiques on la informació flueix amb rapidesa i normalitat, però amb una limitada capacitat per acumular dades, on la construcció de veritats alternatives (altrament dites fakes) exigeix la complicitat dels grans mitjans de comunicació i la disponibilitat d’enormes aparells propagandístics i amb processos participatius organitzats de manera orgànica i vertical (de dalt a baix i de vegades, sorprenentment, de baix a dalt). Així era el segle XX, i en aquell món l’art i la cultura hi tenien un paper determinant, marcant pautes de valor i generant poderosos imaginaris individuals i col·lectius. Dramaturgs, filòsofs, artistes plàstics (permeteu-me obviar de moment la paraula visuals) o músics varen canviar la nostra percepció del món exercint un mestratge des d’aules globals de les quals tots érem alumnes sense esperar-ne notes ni graduacions.
Chéjov explica el tombà del segle XIX a les portes de la Revolució Russa, Bauman anticipa l’arribada d’una societat que perdrà les seves estructures sòlides, Picasso desmunta les convencions pictòriques vigents i Dalí desafia els mons onírics de Freud, Keynes obre les portes a l’estat del benestar i de passada manté un pols intel·lectual amb Hayek que explica bona part de l’economia del segle XX i Einstein ens converteix en personatges accidentals sense temps ni espai. Això passava al segle XX, un període que comença calent i acaba fred, fins a la caiguda del mur, per esdevenir encara més fred. És clar que el segle XXI també té herois intel·lectuals, però els llegim, els escoltem i els seguim d’una altra manera. Amb certa recança, de forma més relativa, com si a la balança del pensament tot pesés el mateix.
La cultura i el pensament no esdevindrà un espai autènticament referencial fins que torni a establir de nou les fronteres que el separen del món de la política
No tinc especial enyorança del segle XX, entre altres raons perquè no va ser un període gaire afortunat: grans guerres mundials i grans guerres locals, conflictes racials, mediambientals i enormes desequilibris territorials, però he de reconèixer que l’art i la cultura hi van jugar un paper essencial i em pregunto si serem capaços de trobar-lo de nou. Avui la major part d’aquests problemes continuen existint, però tenim l’avantatge de saber que el diagnòstic ja està fet, que fins i tot coneixem les solucions i que només manca canviar l’actitud. Justament d’això s’ocupava la cultura al segle XX.
Aventuro una hipòtesi: la cultura i el pensament no esdevindrà un espai autènticament referencial fins que torni a establir de nou les fronteres que el separen del món de la política. Fins que la relació entre aquests dos espais d’influència social no recuperi una dialèctica feta des d’una autèntica independència. Algú dirà ara que el món de la cultura està més polititzat que mai i és ben cert, però també ho és que la major part d’aquest diàleg té una raó corporativa. No parlo d’això. No parlo de la legítima reivindicació sobre lleis o pressupostos, ni del conflicte d’statu quo des d’un sector que lluita per la seva professionalització, sinó de la capacitat de sacsejar una societat en la direcció correcta un cop és ben sabuda per tothom. No enyoro el segle XX ni crec que la independència de la cultura suposi animadversió vers la política. De fet, la bona cultura és intrínsecament política en la mesura que la transforma i la fa evolucionar.
No serà una tasca fàcil. Potser perquè la rapidesa amb la qual avancen les tecnologies fa difícil la reflexió que requereix construir bons continguts, potser perquè els entorns visuals i les realitats augmentades han esdevingut un enorme parc temàtic que ocupa i dona feina a tota mena de creadors i artistes, potser perquè tot està dit i cal esperar noves urgències per descobrir… El cert és que l’art i la cultura al segle XXI no són encara els fars dels quals presumia Walter Benjamin quan ens alertava sobre l’adveniment de la cultura de masses.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
