«Ser veritablement radical és fer l’esperança possible,
no pas la desesperació convincent»
Raymond Williams
Un 30,9% de la societat catalana –tres punts més que l’any passat– no es podrà permetre enguany ni una sola setmana de vacances fora de casa. Si el llegir no fa perdre l’escriure, o viceversa, les dades van surant mentre alhora ens programen, amb temuda puntualitat, la indiferència que tot ho ofega –a nosaltres, també. Gairebé narcòticament –fins a la indolència–, les dades volen i, com si res no passés, l’endemà s’esvaeixen en la frenètica quotidianitat de la societat de la pressa i enmig d’unes macroautopistes de la informació que no tenen límit de velocitat i que tot ho atropellen. Al capdavall, no ens volem creure el que ja sabem. 951 persones s’han deixat la vida en el primer semestre del 2023 naufragant mentre provaven d’arribar a les costes de la península. Continuem encapçalant el rànquing de desnonaments mentre bancs i elèctriques s’endugueren 26.000 milions d’euros en beneficis nets el 2022. Ahir mateix informaven que el 95% dels nous llocs de treball creats l’any passat eren precaris, de salaris curts i de baixa qualificació. Han augmentat les denúncies per agressions físiques per LGTBI-fòbia –una de cada quatre, de les 237 documentades el 2022 per l’Observatori Contra l’Homofòbia. El macabre recompte deixa 1.212 dones assassinades des del 2003. Emergència climàtica en onades de calor històriques. I cortesia del racisme d’Estat en recompte anticipat, el que segur que ja sabem és que el 16% de la societat catalana –més d’un milió de persones– no votarà pas diumenge vinent: no té dret a fer-ho. Encara així i encara aquí. I dilluns vinent ves a saber on som.
Dilluns passat, en canvi, molts sí que ho sabem. Érem a Sancho de Ávila, en una sala que va quedar petita i que es va haver d’ampliar per acollir el comiat de l’estimada Llum Ventura, veïna lluitadora i llibertària del Raval, és a dir, el millor tipus de veïna, dona i amiga que qualsevol pot trobar-se a plaça, a la cuina, a la pelu o al centre social. Érem molts, tímidament callats i ben avinguts –en aquests temps de soledats, sorolls i dopamines d’odis. I ens aplegaven –i ens aplegaran– mil històries entrecreuades. Totes les de la Llum, en un nosaltres declinat en comú fa molt de temps, com a bressol de cada resistència. Un la va conèixer fa més de 20 anys. Aleshores ja regentava La Pelu –una perruqueria fantàstica, feminista, cultural i solidària, nascuda a les acaballes del franquisme– i ella s’apropava a una assemblea imprevista i urgent que, a la Ribera del Gòtic i en un febrer d’infausta memòria, provava d’alçar la veu contra el tancament il·legal del diari basc Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. D’aquella assemblea en va sortir una onada de solidaritat que mai ha acabat i una munió de vincles que res ni ningú –ni tan sols la mort– poden desteixir. Perquè el repertori de les llavors de la Llum és encara inacabable –i per on ha passat ens ha deixat l’empenta, l’empremta i la rialla. De Dones del 36 a l’Àgora Juan Andrés Benítez, de la defensa del CAP del Raval a El Lokal, de Resistim al Gòtic a la defensa de les treballadores sexuals del carrer Robadors. Tot condensat en una imatge que encara ho diu tot: la Llum Ventura tallant els cabells, enmig de la tensa espera d’un desnonament, a la Núria Marcet, de 90 anys. Al comiat, lleial fins al darrer somriure, la Llum encara va deixar-nos una darrera cançó per taral·lejar. ‘La Riquesa’ de La Trinca, aquella que recorda que «la riquesa, / no és estar podrit de diners / i viure sols per fer-ne més, / desesperat (…) La riquesa, / és buscar l’amor pels terrats / cantant a cor amb quatre gats (…) Fer via sempre cap amunt / tot posant punt on hi va punt, / i coma on coma».
El que canvia les coses de debò no és només una urna fugissera, sinó la vida mateixa
Punt sense coma, el darrer dia de juny també ens deixava –abans d’hora– una altra dona imprescindible: la Rosa Toran, puntal de l’Amical de Mauthausen i punt de referència imprescindible de la recuperació de la memòria de la deportació republicana als camps nazis, carrer a carrer, barri a barri, escola a escola. Neboda de Bernat Toran, deportat rematat criminalment a la infermeria de Gusen, i filla de represaliats de la dictadura, la Rosa era –és, serà– una metàfora incombustible del país com és. L’Amical –i ella– també va néixer sota el franquisme movent-se en la il·legalitat fins al 1978. La Rosa –metonímia de l’extensa família de la deportació republicana– encara va haver d’esperar fins a l’agost del 2019 perquè els 4.227 republicans morts a Mauthausen constessin oficialment com a morts, 74 anys després d’estar enlloc, al Registre Civil de l’estat espanyol. Ho diu tot sobre la Rosa –i també molt sobre el silenci que tant va combatre.
«Quin equívoc continuar anomenant ‘idealisme’ a la decència elemental de tractar de no deixar-se corrompre –en el nostre abominable sistema de la mercaderia– pel poder i pel diner», va escriure fa molt Jorge Riechmann. I la citació em fa pensar irremeiablement en totes dues. Arran de barri o de comarca, en els temps que corren i amb la que està caient, el que més ens cal avui són roses i llums. Pa i llumins. Música i lletra. Retrovisors i brúixoles. Perquè és sabut que no hi ha un altre camí –associació o mort, diu una llunyana pancarta del 1855. I mai hi ha hagut cap altra alternativa –que ajuntar-nos. Dues dones lliures ens ho recorden aquest juliol. Per sortir del cul-de-sac, del trencaclosques o del laberint caldrà seguir el fil d’Ariadna –tant com dir el fil de la Rosa Toran i el fil de la Llum Ventura. Ens l’han deixat ben teixit i ben filat –elles per nosaltres i, d’ara endavant, nosaltres per elles.
Amb un contrafàctic (in)esperat. Avui és 18 de juliol i ahir, un sobre electoral anonimitzat i sense logotip s’escolava a la bústia: en obrir-lo, demanaven, al primer paràgraf, «acabar amb el govern socialista, comunista i separatista». No era cap carta extraviada del 36, tot i que Thomas Mann ja havia advertit el 1940 que si algun dia el feixisme tornava als Estats Units «ho faria en nom de la llibertat». Ara que ja sabem que la utopia té tantes probabilitats com la barbàrie, ens caldran amb urgència totes les Roses i totes les Llums. I sí. Votaré per elles, cada dia. Perquè si alguna cosa ens han demostrat és que el que canvia les coses de debò no és només una urna fugissera, sinó la vida mateixa. La vida que vivim.
