Barcelona té 10 districtes, 73 barris i un triangle. Un triangle? Sí. És el que el periodista d’El País Cristian Segura defineix, al seu llibre publicat recentment, Gent d’ordre, com el Triangle de les Bermudes de l’Ordre.
Qui visqui a la capital catalana no tardarà gaire a identificar aquesta geometria pitagòrica dels diners: les seves fronteres es troben a la Diagonal, Gran de Gràcia i el Tibidabo. No hi arriba el metro, només els relluents Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que van a Sant Cugat. La renda per càpita familiar és un 54% més alta que la mitjana barcelonina i més del doble que la de Ciutat Vella. És on hi ha Sarrià, les Tres Torres o Pedralbes.
Des de sempre, o almenys d’ençà que tinc memòria, el triangle ha estat allà, mirant la ciutat des de les altures. Quan anava en ferrocarril a la universitat, a estacions com Sant Gervasi hi baixaven dones estrangeres que amb tota probabilitat treballaven de minyones a les cases del triangle. Quan tornava, del tren baixaven nens i nenes uniformats amb camisa, corbata, faldilla i pantalons grisos. El mateix Cristian Segura, autòcton de la zona, reconeix que, de jove, quan havia de baixar al centre de la ciutat i travessar la Diagonal, ell i els seus amics deien que anaven de comando. De l’Upper Diagonal a territori inhòspit, des d’un altre món al món dels normals.
Però segons apunta Segura al seu llibre, en què analitza la vida pija a partir de les seves experiències personals –de fet, es defineix a ell mateix com un pijoprogre–, aquest món podria estar morint-se. El periodista escriu el següent a les primeres línies de Gent d’ordre: “El món d’on vinc s’està extingint. L’univers no trontollarà quan deixi d’existir; de fet, alguns ho celebraran (…) Malgrat que els seus habitants poden ser gent superba, avui sobretot fan llàstima. (…) Aquest món és avui una mena de reducte i paròdia del passat que ni tan sols es revolta per sobreviure”.
El centre del poder s’ha desplaçat, donant lloc a unes classes adinerades metropolitanes
És cert que estem davant la fi del triangle? Segura hi ha nascut i ell sabrà per què fa aquesta exagerada sentència en clau humorística. Tanmateix, no és l’únic que pensa de manera similar. “Les elits barcelonines estan en decadència; abans influïen i manaven, ara convoquen manifestacions”. La frase és del regidor dels comuns Jordi Martí, i la va escriure el passat 21 d’octubre a les seves xarxes socials. Aquell dia, la plataforma Barcelona és imparable convocava una manifestació a la plaça de Sant Jaume per denunciar “la deriva trista i grisa que la ciutat ha pres amb el govern d’Ada Colau”. Darrere d’aquest moviment hi ha Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i del Comitè Olímpic Català. Esteva és violinista, va ser escolanet de Montserrat, es va llicenciar en dret i és navegant semiprofessional de pati de vela. Quan un membre del triangle com ell es dedica a arengar el poble –ell en diu societat civil– perquè s’alci contra el govern municipal, potser sí que cal donar la raó a Segura i Martí: les elits tenen dificultats per mantenir un poder que fins fa anys havia estat omnímode i silenciós.
Parlo d’aquell poder que els periodistes Andreu Farrás i Pere Cullell van retratar al seu llibre L’oasi català. El d’unes poques famílies de la burgesia catalana, que es va consolidar a través d’espais com el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre o La Caixa. Els Millets, Montulls, Güells o Laras.
Costa de creure, però, que qui ho va tenir tot ara ja no ho tingui. Tornem, doncs, a la pregunta: les elits barcelonines de sempre passen per moments baixos i podrien desaparèixer?
Em sembla arriscat respondre-hi afirmativament quan estem parlant d’unes classes que van adaptar-se al franquisme i que van sortir indemnes del pas cap a la democràcia. Certament, hi ha hagut elements d’impacte, com el procés independentista, que han fet trontollar l’arcàdia feliç de les elits. Segura assenyala que es van produir enfrontaments entre pijos en els moments àlgids del moviment sobiranista. Picabaralles a les quals no estaven acostumats, però que, en realitat, tota la nostra societat va viure. Ja ho vam veure amb el desmembrament de la dreta nacionalista; amb les desavinences entre aquella dreta i el partit d’ordre espanyol de sempre; amb la creació d’una nova dreta espanyolista d’aparença progressista; amb l’aparició d’experiments polítics com el de Manuel Valls per reunificar, fracassadament, tota l’elit econòmica comtal; amb l’aparició d’una dreta rància que creia que podria capitalitzar el vot de certes elits nostàlgiques de la dictadura militar i enfurismades amb l’independentisme… Van ser friccions polítiques de classe. Minúcies si tenim en compte que es tracta d’una classe que més aviat es defineix pels números que marca el compte bancari i a la qual li agraden molt poc les bel·ligeràncies.
Ja no poden incidir en la vida productiva del país com ho poden fer els directius de Nissan
Amb tot, Segura apunta un darrer element per explicar per què la burgesia barcelonina ha perdut pes: la globalització. Segons Sergio Porcel, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), fa dues dècades que l’àrea metropolitana viu un augment de la població vinguda de països amb un PIB elevat. Són professionals que entren en competició amb la vella classe adinerada i que la transformen. Ser de Barcelona de tota la vida ja no té aquell pedigrí que amb certa nostàlgia descriu Segura al seu llibre. Alhora, les elits tendeixen a situar-se a la segona i a la tercera corona metropolitanes, escapant de la ciutat ara que Barcelona ja no pot amagar els problemes mediambientals que té.
El centre del poder, com analitza Porcel, s’ha desplaçat, donant lloc a unes classes adinerades metropolitanes que resideixen a municipis com Gavà Mar, Tiana, Sant Cugat, Sant Just, Castelldefels –on vivia Messi abans de marxar a París- o a la Ciutadella Olímpica. El mateix Jordi Martí explica que, tal com la pobresa ja no va de barris sinó de municipis, la riquesa també està segregant-se a escala metropolitana.
Així mateix, les rendes del treball, amb la mundialització, han perdut pes a casa nostra en tant que la producció es trasllada a altres indrets del planeta. Avui dia tenim unes classes socials adinerades que cada vegada viuen més del que guanyen llogant immobles, per exemple, que de la seva pròpia capacitat de treball. En algunes zones de Sarrià, fins i tot les rendes del capital suposen gairebé el 50% dels beneficis, mentre que en altres del Prat, el salari i les pensions són gairebé el 90% del que guanyen les famílies. És normal, doncs, que aquestes elits no tinguin tant poder polític, perquè ja no poden incidir en la vida productiva del país com ho poden fer els directius de Nissan. De fet, no deixa de ser simptomàtic que, amb unes classes benestants rendistes com les que tenim a Barcelona, els conflictes socials més grans que afronta la ciutat siguin els que tenen a veure amb l’habitatge.
És aquesta nova situació la que millor explica la tesi de Segura. La que millor explica per què Gerard Esteva ha de fer servir tècniques tan impròpies de la seva classe com la mobilització social. Potser, més que desaparèixer, caldrà dir que les classes riques estan mutant. De fet, com fan des de fa anys. Des de fa segles. Adaptant-se al món que els envolta perquè els seus comptes corrents no canviïn.
