L’augment de les desigualtats socials i la conseqüent segregació urbana són reptes centrals de les ciutats. Analitzant les dades de la regió metropolitana podem diferenciar dos períodes: fins a principis de segle, on els indicadors van millorar moderadament i s’incrementa la cohesió, i a partir de la crisi financera del 2008 i la resposta d’austeritat, on malgrat que no es retorna als nivells de desigualtat de la represa democràtica, aquesta repunta en termes de renda disponible, com podria tornar a passar amb l’impacte socioeconòmic de l’epidèmia de la Covid-19 si no apliquem mesures diferents. Les causes no neixen a la ciutat i depassen les capacitats dels governs locals, però, en canvi, la desigualtat hi aterra i provoca que els sectors més benestants s’apleguin en els mateixos territoris i els col·lectius més vulnerables facin el mateix.
Una de les característiques del municipalisme de les darreres quatre dècades ha estat, precisament, la perseverança per mirar d’igualar les condicions de vida de qualsevol ciutadà, independentment del barri on visqui. Això s’ha fet, tradicionalment, invertint en centres d’ensenyament, biblioteques, parcs, millores en l’espai públic i en la xarxa de transport.
L’aprovació de la Llei de barris de la Generalitat de Catalunya el 2004 es va demostrar com un instrument eficaç per combatre la segregació urbana i escurçar la distància entre barris amb indicadors de renda, de vulnerabilitat o d’esperança de vida. Recollint aquest testimoni, el mandat passat vam impulsar un primer Pla de Barris municipal entès com una metodologia de treball que cerca millorar les condicions de vida dels ciutadans dels barris més vulnerables i minorar els indicadors de segregació urbana. Integra projectes que incrementen la inversió i enriqueixen els serveis públics, però a diferència del que s’havia fet fins ara, també provoquen l’enfortiment del teixit veïnal a través de la coproducció social dels projectes. Les darreres setmanes hem presentat el Pla de Barris de Barcelona 2021-2024, un cop finalitzat l’anterior. En aquest moment de balanç del que s’ha executat i de projectes per al futur immediat hem proposat un Pla de Barris Metropolità a l’Àrea Metropolitana de Barcelona finançat pels 85 milions d’euros que aportarà l’Ajuntament de Barcelona fins al 2023.
Fer front a la segregació urbana és un dels reptes que caldrà jugar a l’escala de la ciutat real, que necessàriament és supramunicipal
Les dues onades de plans de barri, la de la Generalitat i la de Barcelona, prenen dues escales diferents per definir el projecte en el seu conjunt: la primera abraçava tot el país i partia de les convocatòries de l’administració catalana a les quals els ajuntaments presentaven projectes de barris concrets. La segona generació barcelonina va ser una decisió estrictament municipal, i ha estat el mateix Ajuntament el que hi ha decidit destinar una quantitat significativa de recursos i ha triat els barris objecte de les actuacions. Una de les qüestions a dilucidar és l’escala més adequada per definir un pla de barris, les àrees d’intervenció i els territoris i barris sobre els quals s’hauria d’actuar. Objectius ambientals, de model econòmic i reindustrialització, d’habitatge, de mobilitat, de cohesió, de projecció al món… Exigiran tenir en compte la dimensió real, cada dia més regional, de la ciutat. Entre aquests objectius, fer front a la segregació urbana és un dels reptes que caldrà jugar a l’escala de la ciutat real, que necessàriament és supramunicipal i l’àmbit on redistribuir recursos per afavorir els territoris amb rendes més baixes, ja que la despesa pública local es distribueix de manera proporcional a la riquesa de cada municipi. Això provoca, paradoxalment, que en lloc d’afavorir la cohesió urbana s’aprofundeixi en la segregació territorial. I els ajuntaments que tenen menys pressupost són els que en dediquen més a despesa social. Un Pla de Barris metropolità permetria corregir parcialment aquesta distribució i activar transferències de recursos entre territoris. L’eix Besòs potser és el territori que exemplifica millor aquesta necessitat. Avui, amb el Pla de Barris de Barcelona estem actuant al marge dret del riu, però Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i Badalona, amb problemes i reptes comuns, no tenen accés a recursos similars.
Aquesta dimensió metropolitana no exclou la reivindicació d’una nova Llei de barris i que la convocatòria de país esdevingui una de les fonts de finançament indispensable. Amb la proposta d’un Pla de barris metropolità i l’aportació inicial de l’Ajuntament de Barcelona tenim nous arguments per exigir al nou Govern la dotació pressupostària necessària en un context de crisi socioeconòmica on no atendre la capacitat de resposta de l’àmbit públic genera més desigualtat social i una metròpoli més segregada.
Jordi Martí Grau, regidor de Presidència i Pla de Barris a l’Ajuntament de Barcelona i vicepresident de l’Àrea de Panificació Estratègica a l’AMB
