«Ciutat Vella és un contenidor de la problemàtica social»
Albert Batlle
L’estiu ha deixat una campanya oficial als carrers de Barcelona ben visible arreu: Pla Endreça, amb els colors inconfusibles combinats dels serveis de neteja i el blau policial, la qual cosa faria pressuposar, d’entrada i com a prèvia, que tot estava fet un desori caòtic i que, d’ara endavant i segons indica una publicitat higienista gairebé decimonònica, policies i escombriaires ho solucionaran tot amb una karcher. Que tot no estava bé és massa obvi, però molt em temo que la campanya només anuncia que tot anirà a pitjor i que res no canviarà, bandejant la necessitat urgent d’afrontar els grans reptes que corquen la ciutat –les desigualtats, l’especulació gentrificadora i el cost de la vida. Cadascú viu la fira com li va –i segons el lloguer que paga i plora; o la hipoteca que ofega i puja–, però un va detectar la primera evidència de què anava la cosa quan, enmig de les festes de Gràcia, el consistori va bramar contra les pintades Tourist go home!, que fa anys que omplen els barris més saturats i colpejats pel col·lapse turistificador. Anunciaven amb fulgurant rapidesa que les esborrarien –i després s’ompliran la boca amb la llibertat d’expressió i el respecte a la dissidència social.
De bestreta, amb la policrisi que vivim, també van anunciar la primera prioritat: la represa de les batusses contra els manters, que com tothom sap és el problema estructural que no deixa dormir cap veí –i no determinades barriles turístiques, posem per cas. De seguida, també, van reprendre l’agermanament amb Tel-Aviv –com si l’apartheid i l’ocupació israeliana fossin qüestió menor en la geopolítica global i ja no comptés per res el paper de les ciutats de pau. Mentrestant, tot l’estiu m’ha ressonat a tot drap la ‘Cançó de les balances’, que sempre ens esclarirà que l’autoritat es demostra defensant el feble davant el fort i no a la inversa, que seria exactament tot el contrari. Ho dic perquè aquest estiu –«presència massiva de turistes», com reconeix Albert Batlle– han mort cinc persones sense llar als carrers de Barcelona. Una d’elles en una cadira de la Rambla. Pocs minuts després que els serveis funeraris retiressin el cadàver, dos turistes nord-americans de creuer s’hi asseien amb un gelat. De vegades, The Wire no queda tan lluny. Només tombant la cantonada.
Més policia i més neteja pot operar com a esquer simple per camuflar o bé la impotència, en el millor dels casos, o bé la nul·la voluntat política, massa probable, de no obrir boca sobre lloguer assequible, feina no precària i massa desigualtats socials a la ciutat que fa temps que va deixar de ser la dels prodigis. Qui desendreça la vida a la ciutat? Per desendreçadors professionals –a qui en comptes d’oposició ofereixen catifa vermella– els que es trobaran a partir d’avui a The District –amb protestes incloses del moviment per l’habitatge–, al pròxim Barcelona Meeting Point o a l’ICE, la fira del joc ludòpata més gran del món que aterrarà aquí el 2025 si no ho evitem. Mentre aquests antisistema professionals fan lliurement de les seves en nom del lliure mercat, les conseqüències directes impacten. Segons les dades més recents de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona, poder arribar a final de mes vivint a Barcelona ja costa, com a mínim i com a salari ponderat, 1.552 euros. Una persona sola necessita ja 1.735 euros i una persona sola amb fills, 2.502 euros. Però resulta que un 30% dels treballadors de la ciutat cobren menys de 1.000 euros, especialment joves i dones, i que des del 2016 el cost de la vida ha pujat un 38%. Miralls deformants entre barri ric i barri pobre, l’esperança de vida dels homes a Pedralbes és de 85 anys. A Vallbona, deu anys menys: 74,5. Desendreça vital.
Cap estudi permet vincular més presència policial i més neteja urbana amb la reducció de les desigualtats
Pla Endreça? Barcelona batia, mentre arrencava la campanya referida, el seu propi rècord històric del preu del lloguer: 1.087 euros. El primer trimestre del 2000 se situava en 387 euros. Gairebé s’ha triplicat, mentre el poder adquisitiu dels salaris està estancat des de fa 20 anys, segons la Cambra de Comerç. Al respecte, ni una sola paraul(ot)a municipal, ni un cartellet publicitari ni un bri d’esperança, i encara menys cap acció institucional per revertir-ho. Al màxim antològic de la vida de lloguer s’hi suma, en pèssima lògica vampírica, continuar al pòdium de desnonaments. Entre el 2013 i el 2021, 22.130 desnonaments a la ciutat que han afectat 55.325 persones. No es deixin entabanar: el 51% d’aquests desnonaments van ser instigats per grans propietaris –Cerberus, Blackstone o la Sareb. Mentre la pobresa estructural a Barcelona afecta crònicament 337.000 persones segons el darrer informe Foessa i el risc d’exclusió social fa tremolar un 25% dels barcelonins i barcelonines –el 38,7% a Nou Barris, el 7,4% a Sarrià-Sant Gervasi– i un terç de la infància. El sensellarisme impacta en 4.899 persones, 1.231 de les quals dormen al carrer, segons la Fundació Arrels –i un 70% no veuen cap perspectiva de disposar d’algun habitatge en el futur pròxim o llunyà.
I és clar, no hi ha Mari Kondo que ho arregli. I, sobretot, cap lògica, cap experiència o cap estudi permet vincular més presència policial i més neteja urbana amb la reducció de les desigualtats, la lluita contra la pobresa o les garanties d’una vida digna. Permet vincular-la al simple fet, política de final de canonada, d’amagar-la o expulsar-la. Dit en plata: el que esperen els veïns del Raval és el nou CAP, previst per al 2026 quan fa vint anys que l’esperen. I això no negaria sobre el paper la importància democràtica de la neteja urbana i de la seguretat pública, només afirma la inseguretat vital d’una majoria social que té motius sobrers per desconfiar que més sirenes i més escombres els resolgui la inestable precarietat sociolaboral que els tenalla.
El Pla Endreça és, al capdavall, selectiu per classista, fum d’aparador i fracàs anticipat. Caldrà alguna cosa més que cartellets anunciant més agents policials i més unitats de neteja per posar ‘guapa’ Barcelona, endreçar les convivències i reteixir comunitats per fer habitable la ciutat. Avant la lettre, el risc sistèmic que acabi passant el de sempre està més que garantit: guapa per als que venen, inhabitable per als que hi som; moderna en skyline, feudal arran de terra; un saldo per als turistes i un impossible per als figurants que l’habiten. La cirereta al pastís, en la reentrada del curs polític, aquest mateix dilluns i a la ciutat que l’octubre passat se sumava a l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació, no podria ser menys eloqüent. Pla Endreça per ordre de l’alcalde per fer-nos passar per l’adreçador dilluns passat: rehabilitar Felip VI, en una de les ciutats més republicanes i que més rebutja reiteradament la monarquia. Rodolí i paràbola, rememorant Benedetti: qui pacifiqui el pacificador, bon pacificador serà; i qui endreci l’endreçador, bon endreçador serà.
