Durant dècades, a voltes soterradament, a voltes de forma molt evident, quan s’acostaven eleccions municipals apareixia el debat de si una nació pot ser poderosa encara que les seves ciutats tinguin prestigi, pes econòmic, dinamisme i projecció.
El debat més potent era sempre a l’entorn de Barcelona, però també respecte de les altres ciutats conegudes internacionalment del nostre ric i variat territori.
Des dels governs presidits per Jordi Pujol es defensava que l’ombra de Barcelona tapava el sol de l’acció de recuperació nacional de la Generalitat, i des de l’entorn de l’alcalde Maragall defensàvem que Catalunya només pot ser reconeguda al món si les seves ciutats són modèliques i capdavanteres en autosuficiència energètica, xarxa social, centres d’investigació, comerç singular i de qualitat, serveis públics capdavanters i mobilitat eficient.
La Catalunya-ciutat, amb plenitud de serveis urbans a totes les grans ciutats, pot ajudar la Catalunya-país si desenvolupem polítiques de complementarietat gradual, segons la mida de les ciutats i la distància al gran centre dens que és la Catalunya-metropolitana.
Maragall havia englobat ciutats situades al nord dels Pirineus per fer més evident que la unió de metròpolis pot desencadenar sinergies positives. Durant uns anys, va presidir l’anomenat C6, la unió de ciutats Tolosa, Montpeller, Saragossa, València, Palma i Barcelona. Montpeller per potenciar la recerca biomèdica, Tolosa per la innovació en el transport col·lectiu, Palma i València per dissenyar models de turisme sostenibles i Saragossa per la gestió de recursos com l’aigua. Totes compartien projectes capdavanters amb totes.
Parlant de Catalunya-país han deixat de fer xarxa municipal, i les ciutats ja no disputen el sol a la Generalitat
Aquelles sinergies ja fa temps que van desaparèixer, i ara els programes acostumen a ser molt ciutat endins, com si cadascuna hagués de trobar la seva recepta ideal de sopa d’all. Ja hem deixat de parlar sobre unir les ciutats de Catalunya amb tren o sobre l’impacte de les decisions metropolitanes en la resta de Catalunya.
De fet, Pujol ha guanyat el debat. Parlant de Catalunya-país han deixat de fer xarxa municipal, i les ciutats ja no disputen el sol a la Generalitat. Ja no miren agosaradament cap a altres grans ciutats. Es lamenten dels problemes i no s’aprofita prou l’experiència reeixida d’altres indrets de població densa en matèria d’habitatge o d’alliberar espai de la dictadura del cotxe. Ja no es creen xarxes de ciutats per aprofitar sinergies positives.
Però Barcelona, i en una proporció menor Tarragona, actuen com una ceba: les seves accions tenen impacte en les capes més externes de la ceba. En realitat, mitja ceba, perquè ambdues ciutats són marítimes, i l’altra meitat de la ceba és aigua de mar, encara que l’activitat portuària és el que els dona part de la capitalitat.
Catalunya té una geografia més complexa que els semicercles de les capes de ceba, i les grans ciutats han de pensar en la població que requereix serveis i alhora aporta el seu treball a totes les comarques. A tots els pobles i ciutats. La millora de les grans metròpolis no pot suposar més dificultat d’accessibilitat als serveis que només poden oferir les grans concentracions. No pot suposar allargar la jornada laboral dels que es mouen per les capes de les cebes.
No és possible considerar progrés accions en el nucli si això suposa que els treballadors o els vinculats a serveis de capitalitat cada vegada triguen més en el seu trasllat; cada dia consumeixen més temps de vida per anar al lloc de treball o a un centre hospitalari que els correspon per l’indret on resideixen i la patologia que presenten.
Les grans ciutats no poden mirar-se el melic i les mitjanes i petites han de formular propostes d’interconnexió adequades als nous temps.
