Fa dies que el meu cap dona voltes a les imatges d’El triángulo de la tristeza, una pel·lícula de Ruben Östlund que va guanyar la Palma d’Or del Festival de cinema de Cannes l’any passat i que, malgrat no ser del tot rodona, té una enorme capacitat per generar intranquil·litat. Veient-la vaig recordar una altra pel·lícula trencadora, Parásitos, igualment colpidora, però elaborada a partir d’una metàfora molt més evident. El cinema d’Östlund té la delicadesa plana d’un quadre de Delacroix i la magnètica profunditat d’un Turner, cosa que als seus seguidors ens permet gaudir d’un relat estructurat a la manera d’un còmic de Milo Manara i patir-ne les conseqüències com amb la millor novel·la d’Houellebecq. La pel·lícula parla de la riquesa, el poder i la insubstancialitat de la moda, i també dels espais fronterers de rebel·lió que ho voregen a l’espera de qualsevol oportunitat per saltar a la jugular, tot i que, moltes vegades, això no suposi altra cosa que passar de la cara a la creu de la mateixa moneda.
No és casual plantejar-ho en aquest moment de la història i en el nostre estadi de civilització, just perquè hem assolit un gran consens envers tot el que no funciona i un enorme dissens en la manera d’afrontar-ho. Cara i creu de la mateixa moneda. Potser ens caldria una mutació més que una evolució, atesa la capacitat humana de controlar (i manipular) la nostra configuració social.
Les darreres eleccions municipals a Barcelona demostren dues coses: que les classes benestants volen més espais de llibertat empresarial, més seguretat i una tranquil·litat mediàtica que, a la vegada, no els qüestioni ideològicament. Això i que ningú barregi excessivament la ciutadania: cadascú al seu lloc i a la seva feina, perquè existeix un ordre social que no s’ha de canviar. Les classes populars (curiosa expressió, a falta de classes treballadores) volen quelcom més senzill: més serveis públics i millor gestionats. Les coses són com són, però enlloc està escrit que no es puguin repartir una mica millor. Una Barcelona verda i blava i una Barcelona vermella i lila i un acord comú: fa vuit anys que vàrem encertar el diagnòstic, però no hem trobat la cura que ho solucioni. Per això la pretesa cura (Barcelona en Comú) s’ha convertit en el problema.
La ciutat ha quedat a mig camí entre el consens plàcid dels Jocs Olímpics i la irada resistència de la Rosa de Foc
Hi ha una Barcelona que està tipa de mandangues i que vol tornar enrere, però aquesta idea aparentment tan sòlida haurà de resoldre si el model de referència és el Madrid liberal i classista o la república catalana utòpica i perfecta. L’altra Barcelona accepta les mandangues i demana un passet més per arreglar carrers, construir habitatge i posar pàrquings on el cotxe és llei de vida, i vol que aquestes coses es facin bé. Aquesta Barcelona haurà de resoldre si amb les cantineles de l’hortet urbà i la renda mínima n’hi ha prou o cal tornar a les velles batalles comunals (i sindicals) per assegurar el gruix de l’estat del benestar.
Com en la pel·lícula d’Östlund, el 15M va fer el diagnòstic d’una societat que no semblava disposada a aprendre res de la dolorosa crisi del 2007. Però les cures, també com a la pel·lícula, queden inconcluses amb un final obert. Barcelona en Comú ha perdut un temps massa valuós intentant convèncer els veïns del centre de les virtuts del seu projecte, i pel camí ha oblidat els barris. Fixem-nos en un detall important. En els darrers 8 anys, els districtes de Barcelona no han guanyat ni una sola competència i no han millorat el seu pressupost. Per contra, s’ha incrementat exponencialment el Pla de Barris, un programa dirigit des de les àrees centrals que actua als barris més desafavorits de Barcelona, no sempre coordinadament amb els districtes i sovint a major glòria dels col·lectius propers a Barcelona en Comú. Ras i curt, un programa pensat per corregir les desigualtats, benintencionat –ben segur–, però indefectiblement gestionat des d’una mirada poc compromesa amb el territori.
Els pròxims 4 anys seran apassionants a Barcelona, perquè la ciutat ha quedat a mig camí entre el consens plàcid dels Jocs Olímpics i la irada resistència de la Rosa de Foc.
Xavier Marcé, regidor en funcions de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i del Districte de Nou Barris
