Tot assenyala que a finals d’aquest mes d’abril l’alcalde Albiol tancarà a Badalona el servei de pernoctació per a persones sense llar perquè no paga les factures a l’entitat que el gestiona. I això, sumat a l’abandonament de projectes com l’alberg o les subvencions ACOL, més les excuses criminalitzadores justificant no atendre necessitats habitacionals de persones i famílies abocades al carrer per esfondraments, desnonaments o altres circumstàncies, per citar només quatre exemples, planteja la pregunta: Badalona és una ciutat de drets? O haver passat a tenir un govern de dretes esborra immediatament els drets? Badalona amb Albiol té govern de dretes, però les seves polítiques es poden considerar d’extrema dreta?
Aviat farà 10 anys de la gran revifalla del concepte dret a la ciutat, ciutat de drets, que prové de l’escola estructuralista francesa de mitjans del segle XX i que va ser una de les icones dels ajuntaments del canvi a partir del 2015. Nacions Unides l’inclou a la Nova Agenda Urbana Hàbitat el 2016, igual com UCLG, l’organització mundial de Ciutats i Governs Locals Units, que treballa per influir en aquesta agenda urbana mundial i en els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Un concepte evolucionat, vigent i molt transformador, que a Badalona ja el va incorporar el moviment social Badalona Som Totes i Tots (100 entitats i 5.000 signatures del manifest l’any 2009) i que el govern del canvi que vaig liderar com a alcaldessa de Guanyem (2015-2018) el va assumir com a eix de transformació: fer de Badalona una ciutat referent en drets, on la brúixola és la defensa d’un model de ciutat basat en la cohesió social, en la convivència, en els drets i els deures de tota la ciutadania, en la reducció de desigualtats i la igualtat d’oportunitats. Una dècada més tard, la ciutat ha caigut en mans d’un projecte de dretes, i encara que en català entre la paraula DRETS i la paraula DRETES només hi ha una lletra de diferència, aquesta diferència es converteix en un canvi de paradigma que torna en malestar el que hauria de ser benestar i que fa de la ciutat una trituradora de drets per a milers i milers de persones.
Potser al PP no se’l pot considerar d’extrema dreta formalment, però les polítiques d’Albiol sí que ho són
La ciutat de drets és el dret a la ciutat com un lloc de producció de justícia social, equitat, democràcia i sostenibilitat. Una producció que necessita la generació de comunitat i posar la vida i la seva cura al centre de la política. Veu l’espai urbà com a escenari on localitzar materialitzats els drets humans reconeguts en tractats internacionals, i fa front a les causes i les conseqüències de l’exclusió socioespacial, la privatització dels espais públics o la mercantilització de la vida urbana. Un concepte, a més, lligat a la democràcia participativa i a la governança sense exclusions per a la producció social de l’espai. Concepte que es vincula, doncs, als governs més d’esquerres, però que fins i tot la socialdemocràcia pot assumir en part. L’erradicació del sensellarisme, per exemple, amb l’atenció humanitària a les persones sense sostre com a prioritat, és un dret fonamental que no només defensen les esquerres. Des de l’esquerra rupturista es vincula al dret a l’habitatge i a la denúncia del neoliberalisme que especula i fa negoci amb una necessitat tan vital, i des d’opcions menys d’esquerres, des d’una posició més assistencialista. Però el consens majoritari l’assenyala com a necessitat humanitària urgent a atendre. Un dia d’aquests, si no s’hagués acabat inesperadament la legislatura, el Parlament hauria aprovat per àmplia majoria una Llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme, que aportaria avenços importants al respecte. Com a diputada hi vaig treballar intensament, i puc afirmar que durant la ponència només les posicions més radicalment de dretes s’han mostrat indiferents (PP, Ciutadans) o contràries (Vox).
Els governs de dretes, per dir-ho de forma simplificada, prioritzen que l’espai públic estigui al servei de les lleis del mercat, i encara que formalment diuen reconèixer els drets humans, a l’hora de desenvolupar les seves polítiques i de decidir les prioritats en la inversió dels diners públics, la materialització d’aquests drets en la vida de les persones no és en absolut el seu principal objectiu. Quan, a més, neguen algun dels drets humans de forma explícita, i especialment exerceixen odi contra una part de la població, ja podem parlar literalment d’extrema dreta. Amb el sensellarisme es veu clar: a l’alcalde Albiol, com a capitost del govern del Partit Popular, no el preocupen gens ni mica els drets ni el benestar de la gent que es veu abocada a dormir al carrer. Al contrari, la insulta, amenaça i fa tots els possibles perquè Badalona li sigui tan hostil que acabi sent-ne expulsada.
Com va dir la politòloga Helena Castellà durant el debat de la Fundació Neus Català sobre l’extrema dreta, potser al PP no se’l pot considerar d’extrema dreta formalment, però les polítiques d’Albiol sí que ho són. Per això a Badalona Vox no hi té representació.
