L'asil a l'Estat espanyol i la vulneració de drets

Tant la legislació espanyola com l’europea garanteixen una sèrie de drets per a totes les persones que arriben a l’Estat espanyol i que s’han vist desplaçades forçosament des dels seus països d’origen. En primer lloc, la possibilitat de sol·licitar protecció internacional, recollida en la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària, a partir d’un procediment específic que comporta la implementació d’uns mecanismes que han de ser garantits per part de l’Administració General de l’Estat. D’altra banda, la cobertura de les necessitats bàsiques de les persones que inicien el procés de sol·licitud, a partir de l’accés al programa estatal d’acollida.

En la pràctica, però, en el dia a dia del treball de les entitats com la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, ens trobem amb persones que tenen serioses dificultats per dur a terme qualsevol d’aquestes dues accions. En primer lloc, perquè en diverses províncies de l’Estat, entre les quals hi ha Barcelona, Girona i Tarragona, existeix una situació de col·lapse a l’hora de sol·licitar una cita amb el Cos Nacional de Policia, organisme responsable de dur a terme les primeres fases del procediment: tant recollir la voluntat de sol·licitar protecció internacional com dur a terme l’entrevista mitjançant la qual la persona ha d’exposar, entre altres coses, la situació que ha motivat que hagi de marxar del seu país d’origen.

Les persones poden passar mesos intentant aconseguir una cita. Han d’accedir de manera reiterada a una pàgina web on sempre les troben esgotades. És important recordar que, en moltes ocasions, ens referim a persones que són analfabetes digitals o que compten amb un accés a internet precari o molt limitat, i que tenen seriosos problemes per poder accedir a una pàgina web de forma constant. Les conseqüències de la falta de cites són diverses i bastant greus. En primer lloc, els aboca a romandre en situació d’habitatge precari o fins i tot de carrer, ja que fins que no inicien la sol·licitud no poden tramitar les prestacions socials que li estan associades. D’altra banda, això ha arribat a comprometre l’entrada al programa estatal. Les condicions d’accés s’han endurit en els últims anys i s’han fet més restrictives, deixant fora totes les persones que volen iniciar el procediment de protecció internacional però que ja feia sis mesos que estaven a l’Estat espanyol. I, finalment, i no menys important, la dificultat per aconseguir una cita ha acabat generant un mercat submergit amb preus desorbitats. Fins i tot a les xarxes socials hi ha persones que s’ofereixen per dur a terme la gestió a canvi de quantitats que oscil·len entre els 30 i els 250 euros i que, per a famílies de diversos membres, pot implicar pagaments de fins a 1.000 euros.

Des de les entitats socials s’orienta al fet que es presentin queixes davant de les instàncies responsables, l’Oficina d’Asil i Refugi i la Direcció General de Política Interior, per deixar constància de la situació de col·lapse, però des de l’administració no es dona cap resposta.

Quedem a l’espera que l’acollida d’ucraïnesos estableixi precedent i es pugui replicar amb totes les persones que no són blanques ni europees

Quan, per fi, després d’un llarg periple, d’una manera o altra les persones obtenen la cita i poden iniciar el procediment, es troben amb el següent escull, no menys intricat: haver de bregar amb les interminables llistes d’espera que existeixen per poder accedir al programa estatal d’acollida, gestionat des de la Secretaria d’Estat de Migracions.

Els temps d’accés són molt variats i depenen de la situació de la persona o de la família. Quan existeixen menors a càrrec la gestió és relativament “àgil”, la qual cosa pot comportar uns quatre mesos d’espera. Si tots els membres de la unitat familiar són persones adultes, o pitjor, si qui intenta accedir-hi és un home sol, els mesos poden multiplicar-se per dos o fins i tot sobrepassar l’any. Hi ha persones que veuen resolta la seva sol·licitud sense haver estat contactades per accedir al programa. És important recordar que, durant els sis primers mesos des que es duu a terme la manifestació de voluntat de sol·licitar protecció internacional, la persona compta amb permís de residència però no de treball, la qual cosa limita de manera significativa la seva capacitat de viure de manera autònoma.

Com és evident, una vegada més ens trobem amb persones que es veuen exposades a greus situacions de vulnerabilitat, veient-se obligades a viure en condicions precàries, explotades a canvi d’una habitació o, directament, al carrer. El sistema, conscient de la situació de col·lapse, té habilitades places d’emergència per ubicar-hi les persones que tenen necessitats més urgents, principalment famílies amb menors, però en els últims mesos també ens hem trobat que en províncies com Barcelona estan totes ocupades i la resposta és que no existeix alternativa residencial per garantir una assistència que, com dèiem al principi, està directament relacionada amb el compliment de drets fonamentals, com ara la dignitat humana, la seguretat, la intimitat personal i familiar, la vida o la integritat física i moral. A més, és important assenyalar que les persones que han tingut l’oportunitat d’entrar als recursos d’emergència disposen d’un lloc per menjar i dormir, però no compten amb la resta de garanties que sí que contempla el programa estatal d’acollida, com és l’acompanyament professionalitzat en la inserció sociolaboral i un altre tipus de prestacions.

Aquesta situació d’abandonament contrasta de forma especialment rellevant amb la resposta que els governs europeus han donat a les persones desplaçades des d’Ucraïna a causa del conflicte bèl·lic. Com és més que conegut, s’han habilitat macrocentres en diverses ciutats de l’Estat, s’han gestionat cites en temps rècord i les resolucions, o almenys el permís de treball, l’han obtingut a les 24 hores d’iniciar el procediment en la majoria de casos. A més, totes les persones que ho han necessitat han pogut accedir a un recurs d’emergència, a l’espera de poder entrar al programa estatal, o han rebut les prestacions econòmiques que es garanteixen a les persones que en surten i accedeixen a la fase que es coneix com “d’autonomia”. Des de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat celebrem les mesures implementades i, especialment, la celeritat amb les quals s’han posat en marxa, demostrant que quan hi ha voluntat és possible. No obstant això, quedem a l’espera que això estableixi precedent i es pugui replicar amb totes les persones que no són blanques ni europees.

Des que surten dels seus països d’origen, les persones refugiades es veuen exposades a greus vulneracions de drets humans (explotació, segrestos, tortura, esclavitud, tracta…), durant el trànsit i a les fronteres. Després d’aquest dur procés, volem reivindicar la importància de garantir una acollida digna. És important recordar també la importància d’habilitar vies legals i segures i corredors humanitaris, activant l’article 38 de la Llei d’Asil pel qual es possibilita la sol·licitud d’asil en ambaixades. I també exigim que no es produeixi el tancament de fronteres ni es militaritzi la seva gestió.