si-o-no

Anem a pams. És cert, tot ha de tenir un ritme. Fixar la data a un any vista ha perllongat el patiment de molta gent, però, és cert, ha provocat també un important efecte de decantació. Tant és així que, fins i tot, conec qui, havent votat Ciutadans, ara no descarta fer-ho a Esquerra si Espanya impedeix votar el pròxim 9-N. Tard o d’hora, cadascú des del seu lloc i encarant-se als seus, especialment durant aquestes setmanes d’estiu i, sobretot, a l’entorn de la Diada, cal que obliguem tots els partits, finalment, a definir-se sobre el sentit del seu vot. I aleshores, quan els qui defensen la Consulta i els qui es decanten finalment pel Sí-Sí siguin els mateixos, potser haurà arribat el moment de canviar la pregunta.

És el debat d’aquests dies: la proposta intermèdia del Sí-No, responia a la voluntat dels federalistes i confederalistes (als quals convenia sumar a la majoria inequívocament sobiranista) d’obrir una finestra d’oportunitat d’uns quants mesos a Espanya per tal que oferís alguna cosa. Un darrer intent d’entesa. A hores d’ara, gràcies a la insistència de Duran i Lleida i a la inoperància (renovada amb el “canvi” de lideratge) del PSC, ja ha quedat prou clar que el govern de Madrid no farà cap mena de proposta a mig camí abans del 9-N. Del Sí-No possible, doncs, cal passar definitivament al Sí o No. Un nou acord per a una pregunta clara i binària entre les forces polítiques compromeses amb el Dret a Decidir, just en el precís moment de la convocatòria, seria un cop d’efecte extraordinari.

per Joan Granollacs